“Les coses que fem pels nostres fills...” Aquesta és una de les frases finals que surten de la boca del Texas Ranger acabat de jubilar que interpreta Jeff Bridges a Comanchería. Tranquils, no és cap espòiler. Però sí que és una reflexió en veu alta que demostra com aquest personatge, que sap que el seu temps fa anys que s’ha acabat, ha arribat a comprendre els impulsos delictius de les noves generacions. A diferència del personatge de Tommy Lee Jones a No es país per a vells, que ignora per què el mal atreu algunes persones en l’era moderna, però al costat de Clint Eastwood a Gran Torino, que entén que el seu codi moral arcaic al cap i a la fi no és tan diferent del de certs joves, Jeff Bridges pren consciència dels anys magres que ens han tocat viure i, en certa manera, empatitza amb els germans atracadors de bancs que portava tota la pel·lícula perseguint. Vivim una època en què la violència més cruel ja no l’exerceixen persones, sinó entitats (bancàries, en aquest cas) que empenyen l’ésser humà a prendre mesures desesperades. Per tot això, Comanchería és una de les obres que expliquen millor les conseqüències de la crisi econòmica que ja fa massa temps que arrosseguem. Al final, aquest neowestern de David Mackenzie és també una pel·lícula política.
L’encant del ‘country noir’
Cinema negre en escenaris de pel·lícula de l’Oest, Comanchería funciona com un col·liri per a les nostres pupil·les ressentides de veure tantes pel·lícules mal filmades i encara més mal narrades. Els escenaris oberts (amb la línia de l’horitzó ben avall), la planificació de cada seqüència (especialment les dels robatoris i la del tiroteig final en una muntanya, molt de l’estil d’Anthony Mann), les interpretacions i els diàlegs entre la tragicomèdia i el crepuscle, un storytelling on tot és gra, la banda sonora de Nick Cave i Warren Ellis... Ostres! El classicisme ben entès és això! Fins i tot les digressions (l’ sketch amb la mestressa del restaurant de poble) signifiquen: aquest és un film sobre un món i uns models de vida perduts on només sobreviuen amb dignitat els que actuen seguint el seu propi dictat, no el que marquen els temps.
No entrava dins del guió d’aquest 2016 que un cineasta escocès de carrera poc apreciada (tot i que l’anterior film, Convicto, era prou notable) es plantés a finals d’any amb un dels grans films genuïnament nord-americanes dels últims temps. Però, ves per on, aquest gol pràcticament en el temps de descompte demostra que mai s’han de donar per periclitats els gèneres cinematogràfics: ni el western ni el cinema criminal ni els films de denúncia social.