Canes s'emociona i plora amb el drama adolescent 'Close'

Enviat especial a CanesEntre sanglots sonors han acabat les projeccions del drama Close, la pel·lícula que ha fet plorar a llàgrima viva bona part del Festival de Canes en la seva recta final. El seu director és el belga Lukas Dhont, que el 2008 va guanyar la Càmera d'Or a la millor opera prima amb el seu debut, Girl, i ara figura en totes les travesses del palmarès d'aquesta edició amb aquesta història d'amistat adolescent trencada per la inseguretat i les convencions socials.

Si Girl explorava la frustració d'una adolescent trans desesperada per afirmar la seva feminitat, Close posa el focus en l'amistat tendra i pura entre dos nens al tombant de la pubertat que juguen, dormen i passen junts tot el temps que poden, fent-se bromes i moixaines mentre somien amb la vida que els espera. La intimitat profunda que han construït comença a despertar recels a l'escola, on el patriarcat entra en acció: les nenes pregunten als amics si són parella i alguns nens els llancen insults. No sembla una pressió brutal, però quan la teva identitat està en procés de formació pot resultar insuportable, i les conseqüències d'algunes accions són irreversibles.

Dhont enganxa la càmera als nens i explica la història amb una proximitat a les cares i els cossos hereva del cinema dels Dardenne, però amb una lírica molt més pujada de to en la forma de filmar i, sobretot, en l'ús d'una música molt intrusiva. La fórmula és efectiva i també molt calculada. Close és una pel·lícula tan curosament dissenyada per arrencar l'emoció que l'efecte pot arribar a ser el contrari.

Una gran Michelle Williams

En l'altre extrem de les emocions dirigides de Close es troba el realisme sensible i minimalista del cinema de Kelly Reichardt, que ha presentat a la competició de Canes un fresc sobre l'ambient artístic de Portland amb traces de sàtira i molta humanitat. Showing up és el retrobament de la directora amb Michelle Williams, protagonista de les anteriors Wendy and Lucy, Meek's Cutoff i Certain women, que aquí interpreta una escultora estressada per la preparació d'una exposició en una galeria.

La directora de First cow compon un retrat d'artista ben curiós, aparentment més interessat en les frustracions del dia a dia que en la dimensió creativa. Però per poc que ens hi fixem, el film desplega observacions incisives sobre una comunitat artística on l'èxit i el fracàs no preocupen gaire perquè són opcions molt llunyanes, i mentrestant és més urgent que arreglin el calefactor de l'aigua. I Williams es deixa el maquillatge i l'ego a casa per mostrar-se més terrenal i propera que mai, imprimint humor i mala bava en una dona tirant a rondinaire, envejosa i solitària, a qui endevinem els dubtes i anhels en la carícia a un colom ferit que s'ha vist obligada a cuidar.

Koreeda humanitza els traficants de nadons

També en competició, el japonès Hirokazu Koreeda ha demostrat que tot i anar-se'n a Corea del Sud a rodar Broker, les constants del seu cinema es mantenen intactes: les relacions paternofilials, les famílies construïdes amb vincles no sanguinis, els expulsats de la societat que reescriuen les normes morals... En aquest cas, els protagonistes són dos traficants de nadons abandonats i la mare d'una criatura que els acompanya per vendre el seu fill. En les mans de l'Spielberg japonès, la sordidesa aparent de la premissa es transforma en un melodrama entranyable amb tocs de comèdia agredolça i l'excés de notes de piano habitual en Koreeda per subratllar els moments emocionants de la pel·lícula, que no són pocs. Cap novetat respecte a Un assumpte de família (Palma d'Or del 2018), De tal pare, tal fill (2013) o La nostra germana petita (2015); això sí, el director no havia fet mai tan explícita la seva postura obertament contrària a l'avortament.