'Climax', de l'èxtasi de la dansa a l'horror d'un mal viatge
Famós per títols com 'Irreversible', Gaspar Noé ha presentat sempre certa tendència a sobrecarregar els seus films d'intencions provocadores. 'Climax', la seva última obra, es va rodar amb poc pressupost i menys temps, cosa que l'ha acabat beneficiant. Més depurada que la resta de la seva filmografia, en canvi, accentua el principal talent del seu director: articular a través d'una càmera flotant posades en escena hipnòtiques que volen submergir el públic en un estat alterat de consciència.
Amb 'Climax', Noé entronca amb la tradició del cinema-dansa que busca en la mateixa naturalesa cinètica del mitjà copsar la capacitat dels rituals rítmics del cos per transportar-nos a un trànsit més enllà de la raó. 'Climax' ressegueix aquest viatge sensorial des de l'eufòria fins al col·lapse a través dels moviments corporals dels protagonistes, un grup divers de joves ballarins francesos de retir en un local d'assaig. El moment àlgid el representa un espectacle de ball absolutament espaterrant, com pocs s'han vist al cinema, que deixa els espectadors en estat d'èxtasi i amb l'adrenalina apujada. Els protagonistes aconsegueixen una coreografia sublim que engloba diferents estils de ball urbà al ritme d'un clàssic recuperat de l'eurodisco dels setanta, 'Supernature' de Cerrone. Però una sangria adulterada amb àcid transforma una festa més o menys esbojarrada en una davallada als inferns amb tots els símptomes d'un mal viatge: paranoies, deliris, violència salvatge...
L'energia canalitzada a través del ball i convertida en peça artística dels inicis es disgrega en un remolí destructor al llarg de la nit. 'Climax' ofereix la possibilitat de llegir-se en clau política com una metàfora de l'enfonsament del model de convivència multicultural de la França republicana. Però l'anàlisi social, el missatge alliçonador sobre les drogues o el to pessimista del film no impedeixen viure'l abans que res com una experiència extrema purament sensorial.
