James Gray és el menys conegut de la fornada de cineastes nord-americans actuals que entronquen amb la generació del Nou Hollywood a l’hora de relacionar-se amb el llegat del cinema clàssic des d’una mirada contemporània. Potser perquè les seves pel·lícules, al contrari que les de Paul Thomas Anderson, Michael Mann o David Fincher, resulten poc espectaculars o cridaneres. Fins i tot Z, la ciudad perdida, un film d’aventures colonials com ja no se’n veuen, manté aquest to allunyat de l’èpica grandiloqüent.
A partir del llibre homònim de David Grann, la pel·lícula segueix la trajectòria de Percy Fawcett (Charlie Hunnam), un soldat britànic que a principis del segle XX encapçala una missió institucional fins a territoris inexplorats de la selva amazònica. El protagonista accepta l’encàrrec obligat a netejar el nom de la família després d’uns escàndols provocats pel seu pare. Ja des de l’arrencada, Gray planteja la tensió entre la classe dominant victoriana i l’individu que comprova com no se li reconeixen els mèrits per una qüestió d’honor. El film plasma l’evolució de Fawcett a través de tres expedicions, des dels inicis on exerceix d’heroi tradicional que afronta una missió per complir amb un deure encomanat, fins que esdevé un antiheroi herzoguià, un home obsessionat a perseguir la seva quimera peti qui peti.
L’aroma de cinema clàssic que desprèn Z, la ciudad perdida no amaga el cantó fosc d’aquest afany explorador de l’antic imperi britànic. Gray fins i tot posa en evidència que tot relat d’herois masculins es construeix a expenses de les dones i els fills en mostrar com el protagonista menysté la seva muller Nina quan ella es proposa per acompanyar-lo. Però també recondueix aquest connat de rebel·lia familiar quan el fill gran segueix les passes del pare. La transmissió patriarcal queda segellada a través d’una cacera, un ritual de violència que serveix també per marcar la posició del protagonista al seu entorn social a l’inici de la pel·lícula. Almenys Gray reserva l’esplèndid pla final a Nina.
Z, la ciudad perdida resulta un bell anacronisme al Hollywood actual. De producció independent, la pel·lícula fa palès com una obra d’esperit clàssic filmada de manera exquisida, que no acadèmica, ja no ocupa la centralitat del cinema de Hollywood. I en certa manera l’itinerari del protagonista acaba emmirallant el d’aquests cineastes exploradors que cada cop troben més dificultats per aconseguir finançament de les grans institucions a l’hora de continuar endinsant-se amb l’ambició necessària en territoris poc transitats.