El cinema també sap jugar a tenis

És molt probable que si ens trobem concursant en un programa de televisió i ens pregunten per títols de pel·lícules on el tenis tingui cert protagonisme, ens costi Déu i ajuda omplir el minut de temps amb més de dues o tres respostes. A diferència de la boxa -amb molta probabilitat l’esport més cinematogràfic de tots els temps-, del bàsquet, del beisbol o fins i tot de l’atletisme, el tenis ofereix un recorregut més desigual, difús i amagat al llarg de la història del setè art. I és indubtable que hi ha uns quants films que li dediquen atenció i que l’utilitzen com a recurs argumental, però, tret d’algunes excepcions que han transcendit per la pròpia qualitat i importància del film en qüestió, la veritat és que la majoria són desconeguts per al gran públic o, el que és encara més trist i preocupant, han quedat totalment oblidats.

Bona part de la culpa és seva, perquè el tenis és una pràctica molt menys excitant i visual que la boxa, per exemple, i on regnen un tempo i un ritme més aviat lents, contemplatius i silenciosos que xoquen frontalment amb l’essència més immediata i espectacular del cinema. No cal negar la realitat: el tenis és un esport poc cinematogràfic. Tot funciona considerablement a poc a poc, i no cal dir que els cops guanyadors i definitius no tenen l’emoció èpica que poden tenir un home run vencedor o una cistella clau en l’últim segon del partit. No ho posa gens fàcil, i això es nota en una producció dispersa i poc present en l’imaginari del cinèfil que intenta fer inventari dels títols més representatius.

Aquesta tardor, però, i com si la indústria s’hagués posat d’acord per solucionar aquestes carències, dues estrenes importants tenen l’esport de la raqueta com a eix central de les seves històries. Borg/McEnroe arribarà a les pantalles europees aquest setembre -a Catalunya haurem d’esperar fins a l’abril del 2018-, mentre que La batalla de los sexos ho farà a finals de novembre. La primera, que ja porta uns mesos escalfant motors i ha despertat la curiositat dels aficionats, recrea la rivalitat èpica i memorable entre Björn Borg i John McEnroe, dues personalitats oposades dins i fora de la pista, dues formes irreconciliables de viure la vida i l’esport. Dirigida per Janus Metz i protagonitzada per Shia LaBeouf (McEnroe) i Sverrir Gudnason (Borg), es tracta de tot un caramel per als amants d’aquest esport, no només perquè el tenis monopolitza tota la trama, sinó perquè reactiva la nostàlgia d’una època i uns personatges que poc o res tenen a veure amb el tenis controlat, formal i perfectament mesurat del present.

La batalla de los sexos, per la seva banda, té en la seva parella protagonista un reclam comercial important: Emma Stone interpreta la tenista Billie Jean King, i Steve Carell es posa en la pell del jugador Bobby Riggs en una recapitulació de tot el que va envoltar el mític partit que van disputar els dos tenistes el 1973. En realitat, la cinta aprofita l’excusa del tenis i d’aquest enfrontament de gran rebombori mediàtic i popular per endinsar-se en la lluita de sexes de què parla el títol, reflectint el paper femení a l’esport i la societat i plantejant tota mena de paral·lelismes de la rivalitat home/dona. Tot i així, per a qualsevol aficionat resulta llaminer i irresistible esbrinar com aconsegueixen apropar-se els dos actors principals a les figures dels dos mites de la raqueta.

Una trajectòria desigual

Arriben temps de joia, doncs, per als cinèfils amb un bon drive o un bon passing shot. Però aquesta excitació potser també arriba condicionada i agreujada per uns anys de sequera en què han hagut de veure com fins i tot la Fórmula 1 -amb la magnífica Rush, de Ron Howard- li robava els focus a una disciplina de tant abast popular i mediàtic i de tanta tradició. La conclusió a la qual segurament molts tenistes havien arribat és que el cinema no sabia o no volia parlar del seu esport.

Match point, del 2005, ha sigut l’última gran pel·lícula d’aquest subgènere fins ara. Tot i que el tenis aquí és un recurs més de guió, bàsicament per ubicar i contextualitzar el personatge interpretat per Jonathan Rhys-Meyers, la realitat és que Woody Allen, el seu director, converteix idees i aspectes propis de l’esport en recursos cinematogràfics imponents que ajuden a fer del film un dels seus títols contemporanis més aplaudits i celebrats. No és nova la referència tenística a la filmografia d’Allen: els seguidors del director novaiorquès de ben segur que recorden aquell iniciàtic partit de dobles a Annie Hall.

En qualsevol cas, el mèrit de Woody Allen és que la gent encara ara recordi Match point com una pel·lícula on el tenis té un protagonisme important. Mentre preparava aquest reportatge vaig demanar a diverses persones del meu entorn que enumeressin pel·lícules al voltant del tenis. I a totes, sense excepció, els va venir al cap Match point en primera instància. En canvi, ningú recorda o coneix Break point, per exemple, una comèdia esbojarrada del 2014 amb dos germans ja passats de forma que pretenen competir en un torneig de Grand Slam, amb tot el que això implica. Tampoc va triomfar Balls out: Gary the tennis coach, del 2009, que tenia com a principal focus d’interès la presència d’un Sean William Scott en qualitat d’entrenador accidental que, evidentment, no té ni idea de com funciona aquest esport.

I sembla que tampoc va deixar bons records, si és que en va deixar, Wimbledon. L’amor està en joc, del 2004, una comedieta romàntica innocent i previsible en què Kirsten Dunst es posa en la pell d’una tenista professional que s’enamora d’un altre tenista, Paul Bettany. Un cop més, el tenis com a excusa, però en aquest cas, i tot i que es tracta d’un títol absolutament menor i prescindible, la producció ofereix una mirada distesa i recurrent de certs tòpics i llocs comuns. En l’àmbit de la comèdia frívola, sentimental i totalment prescindible també va tenir alguna cosa a dir Boig per la Shelly, de 1990.

Amb aquest panorama sembla bastant evident per què John McEnroe odia a mort les pel·lícules de tenis. Però no tot són notícies negatives i catastròfiques. Quin malson d’entrenador!, del 1995, no passarà a la història del cinema, però és un intent encomiable de parlar de les contrarietats del tenis, amb Martin Sheen i Vincent Van Patten com a actors estrella. Per la seva banda, 7 days in hell és un brillant mockumentary, o fals documental, que ofereix una paròdia molt àcida i contundent sobre l’univers del tenis. I a més a més compta amb cameos de grans estrelles, com el mateix McEnroe o Chris Evert, que afegeixen un punt extra d’incorrecció política al projecte.

Estranys en un tren, d’Alfred Hitchcock, i Les vacances del Sr. Hulot, de Jacques Tati, pertanyen a la categoria de grans clàssics del cinema que proposen escenes tenístiques memorables dins del seu recorregut i han acabat transcendint, entre altres coses, per aquests moments de joia esportiva. Però si parlem de grans clàssics del cinema i el tenis no podem passar per alt La Pat i en Mike, del 1952, amb Katherine Hepburn, i Hard, fast and beautiful, del 1951, amb Claire Trevor, dues cintes pioneres i referencials a l’hora d’utilitzar aquest esport com a vehicle d’emocions, romanticisme i gags humorístics.u