Cinema, sexe i mort: dins la ment de Berlanga
Una exposició del CaixaFòrum s’endinsa en l’univers del cineasta valencià a través dels seus arxius
BarcelonaFa uns anys, la bústia de suggeriments de la Fundació La Caixa va rebre aquest missatge: “Hola, soc José Luis García-Berlanga. Tinc un arxiu immens del meu pare i no sé què fer-ne”. Aquell correu va posar en marxa una sèrie de negociacions i treballs museogràfics que han culminat en l’exposició Interior Berlanga, que després d'estrenar-se a València al febrer s’inaugura aquest dimarts al CaixaForum Barcelona, on es podrà visitar fins al 20 d’abril del 2025. Comissariada per Sol Carnicero i Bernardo Sánchez Salas, la mostra recorre l’univers creatiu i personal de Luis García-Berlanga (València, 1921 – Madrid, 2010) a través de més de 300 peces extretes dels arxius personals del cineasta, 70 caixes que inclouen prop de 27.000 documents.
“El meu pare tenia un Diògenes i, des de petit, ho guardava tot en el seu estudi –explica García-Berlanga–. L’arxiu se l’ha acabat quedant l’Estat, però gràcies a l’acord que vam fer abans amb la Fundació La Caixa tots els documents han sigut catalogats i digitalitzats, perquè tothom qui vulgui ho pugui investigar i els historiadors s’hi entretinguin”. García-Berlanga no exagera molt quan parla del “Diògenes” del seu pare: a l’exposició hi ha tot de documents d’identitat, carnets de videoclub, quaderns de notes escolars, poemes, dibuixos, felicitacions nadalenques dels seus amics il·lustres i fins i tot els llumins i el tabac que Berlanga fumava a Rússia durant el seu pas per la División Azul.
Però l’interès d’Interior Berlanga va més enllà de la curiositat per l’objecte i el fetitxe: els materials de treball de les seves pel·lícules permeten entendre millor el seu procés creatiu: storyboards d'Esa pareja feliz (1951)o Bienvenido Mister Marshall (1953), fotografies del rodatge a Manresa de Plácido (1961) o de La vaquilla (1984). També és possible entreveure una filmografia alternativa de Berlanga gràcies a documents que revelen càstings que no es van arribar a materialitzar com els de Brigitte Bardot a Novio a la vista (1954) o Miguel Gila en lloc de Cassen a Plácido, així com el ventall de projectes frustrats –per la censura, dificultats de finançament, etc.– que inclouen un guió de 1966 amb Rafael Azcona sobre “l’incident de Palomares”, un tractament que va enviar a Chaplin a finals dels 50 per rodar una comèdia distòpica a Espanya –“Chaplin només roda pel·lícules escrites per Chaplin”, li van respondre– o el guió sobre els raiers del Tajo escrit per José Luis Sampedro el 1954 que l'escriptor acabaria transformant en la novel·la El río que nos lleva.
Eros i Tànatos
No podia faltar, esclar, un espai dedicat a les seves obsessions, començant pel sexe: la mostra inclou dibuixos de sabates de taló i cames femenines, així com inquietants fotografies de la nina inflable de Tamaño natural (1974). Aquest erotisme confés –Berlanga va impulsar la col·lecció de novel·la eròtica La sonrisa vertical– conviu amb la por a la mort representada per plaques radiogràfiques del seu crani o pel gravat de Goya Muchos han acabado así. Cal recordar que les últimes paraules filmades –i firmades– per Berlanga en la seva última pel·lícula, París-Tombuctú (1999) són: “Tinc por. L.”. I en sintonia amb aquesta pulsió destructiva, l'exposició acaba amb una gran foguera decorada amb objectes de les pel·lícules; Berlanga tenia, al cap i a la fi, el títol de faller major.
Però la personalitat del cineasta es desplega també amb la intenció de mostrar com, segons Sánchez Salas, Berlanga era “una persona molt reflexiva, un pensador allunyat de la imatge anarcofallera que s’ha construït al seu voltant”. N’és un exemple el text inèdit que va escriure l’abril del 1939 en què Berlanga, reunida tota la família a la casa que havien hagut d’abandonar durant la Guerra Civil, reflexiona sobre les ferides del conflicte; també les notes que va escriure en les bosses en què va ordenar els seus documents, que resumien cada època amb comentaris descarnats, sovint autocrítics; i en el “psicograma” al que es va sotmetre el director a finals dels 60, del qual s’inclou l’informe amb frases com “por a la responsabilitat (por a lligar-se)” o “lluita conscient contra els propis afectes”. Carnicero, que va ser directora de producció de Berlanga, no pot evitar riure: “Era això, era ell”.
La mostra la completen un vídeo amb personalitats de la cultura dissertant sobre el significat de l’adjectiu berlanguià, la recreació del Cine Atlántico –que apareixia a Esa pareja feliz– per projectar un curt documental sobre Berlanga i els muntatges de les pel·lícules que el van influir i dels moments en què al seu cinema apareix la paraula austrohúngaro. I entre les curiositats més inesperades, la carta que va enviar-li Josep Tarradellas oferint-li un arxiu documental a la Filmoteca Espanyola –el cineasta va ser el primer president de la institució–, el treball de finals de curs que Víctor Erice va entregar-li quan Berlanga era professor a l’Escola Oficial de Cinematografia o la carta del Pardo en què l’informaven de la projecció a Franco d’Esa pareja feliz. El dictador, de fet, va veure cinc pel·lícules de Berlanga i, segons diu la llegenda, va concloure que Berlanga "no era comunista sinó una cosa molt pitjor: un mal espanyol".