Lola Clavo: “El cinema espanyol s’ha basat durant molts anys en la cultura de l’abús”

GironaEls actors i actrius de cinema treballen totalment exposats davant les càmeres: en el moment en què sona la claqueta, tot el que fan o deixen de fer queda enregistrat per a la posteritat als ulls de tothom. Per això, en un rodatge, són especialment delicades les escenes íntimes, on entren en joc matèries delicades com el pudor, el respecte i els rols de poder, que poden generar situacions desagradables o fins i tot d’abús. Per evitar que es produeixin episodis incòmodes, existeix una coordinadora d’intimitat, que, des de la preproducció fins al muntatge, procura que les escenes de sexe siguin espais segurs i lliures de violència. A Espanya, aquesta figura s’ha establert de manera oficial des del 2022, de la mà de professionals pioneres que s’han constituït com a associació. Una de les membres de l'associació és la cineasta Lola Clavo (Barcelona, 1983), que recentment ha treballat en sèries com Smileyi La Mesías, o Nudes i Cites Barcelona, de 3Cat.

Com definiries la tasca d’una coordinadora d’intimitat?

— És un departament que no només treballa dins del rodatge, sinó que és present des de la fase de guió. Ens ocupem de garantir la seguretat i el benestar de les persones que participen en una producció, gairebé com si fóssim de riscos laborals. Intentem introduir la cultura del consentiment a la indústria audiovisual perquè tothom se senti respectat i pugui decidir amb llibertat què vol fer i què no. També participem en la part més creativa i col·laborem perquè una escena íntima sigui com més creïble millor. Igual que els especialistes de lluita, que treballen perquè no et facis mal i tot sigui realista, fem el mateix amb les escenes íntimes.

Com a Associació Espanyola de Professionals de la Coordinació d’Intimitat, heu creat una guia de protocols i recomanacions.

— És una eina de treball que es pot descarregar. Moltes indústries europees ja fa temps que en tenen, i era bastant escandalós que nosaltres no tinguéssim la nostra.

Quines mesures proposeu?

— Per exemple, en el moment de rodar una escena íntima, el protocol és reduir la presència de persones al set el mínim possible. Reduir els ulls sobre els actors, no mirar directament el seu cos, no fer fotos, fer servir llenguatge neutre i respectuós, crear ambient de treball, no fer bromes o garantir roba interior que cobreixi les parts íntimes i les distàncies físiques.

¿Si cal una guia és que moltes d’aquestes coses fins ara no es complien?

— Esclar, dins de la nostra societat masclista i patriarcal, la indústria del cinema espanyol ha sigut extremadament jeràrquica, i durant molts anys s’ha basat en la cultura de l’abús. El nostre objectiu és trencar amb això i fer veure que hi ha moltes coses que fins ara hem assumit com a normals que no ho són i que cal detectar i desaprendre.  

¿Estava molt normalitzat que un actor s’extralimités amb tocaments a una actriu o que un director l'obligués a despullar-se?

— Sí, tenim molt normalitzada la idea que l’actriu o l’actor han de fer qualsevol cosa que se’ls demani, que la idea artística del director està per sobre de tot. I això no és així. No és cert que una persona, pel fet de ser actor, no tingui dret a marcar els límits sobre el seu propi cos. Els intèrprets han crescut pensant que havien de dir sí a tot.

I dir sí a treure’s la samarreta, en aquest context de rols de poder, no necessàriament vol dir consentir?

— Exacte. Per exemple, nosaltres insistim que la improvisació o els canvis d’última hora en una escena íntima no es poden tractar com en una escena qualsevol. A l'últim minut et diuen que faràs l’escena despullada, tu vols quedar bé, no tens temps de pensar-t’ho, hi ha molta pressió, i dius que sí. Però realment és un consentiment vàlid? En un rodatge totes les interseccions de dinàmiques de poder estan activades –les de gènere, edat, fama o jerarquia–, així que és difícil enfrontar-t’hi.

I com actueu en cas que no es compleixin els protocols?

— La situació ideal és que tot estigui parlat i acordat i el rodatge vagi com una seda. Però hi ha companyes que s’han trobat amb situacions de mal gust i han hagut d'intervenir i plantar-se per aturar el rodatge.

Si a Espanya no ha explotat un Me Too no és per falta de casos, sinó perquè no és fàcil denunciar?

— Sens dubte. Passen moltes coses, sobretot fora dels sets, als festivals, festes o càstings. Però per a la persona que ha patit violència és complicat denunciar, perquè l’abús està interioritzat en el sector, en la manera de treballar. Els agressors són persones amb molt de poder i no tens la seguretat que si parles continuaràs tenint feina. Nosaltres no som una bústia de denúncia, però podem derivar, aconsellar o acompanyar totes les víctimes que ens expliquen el seu testimoni.