Hayao Miyazaki no vol que llegeixis aquesta crítica

Mentre escric aquesta crítica sento que traeixo Hayao Miyazaki perquè el creador de Studio Ghibli vol que el públic s’acosti a veure El chico y la garza sense pistes: la il·lustració d’una garsa sota el plomatge de la qual sembla amagar-se un personatge és l’única imatge amb què comptaven els espectadors quan el film es va estrenar al Japó al juliol. Una decisió arriscada, perquè és molt difícil estar a l’altura de les fantasies que els teus seguidors s’han format durant els deu anys d’espera que han passat des d’El vent s’aixeca. Però a Miyazaki això no li preocupa gaire, potser perquè no ha vingut a complaure ningú.

Com sol passar amb les obres tardanes dels grans artistes, El chico y la garza és essencial i alhora aberrant, una fantasia nua on el creador de Porco Rosso acompanya un noi, Mahito, en el seu viatge per una dimensió paral·lela a la recerca de la mare, morta en un incendi. El periple del personatge per oceans i palaus majestuosos i les seves trobades amb periquitos gegants i altres criatures pot fer pensar en el revers masculí d’El viatge de Chihiro, però el film resulta més crepuscular que iniciàtic, gravitant en el seu darrer tram cap a un demiürg que sap que el món que ha creat s’encamina a l’extinció. És difícil no veure en aquesta figura un reflex del Pròsper de La Tempesta de Shakespeare (un altre text d’imaginació radical i amb ecos de final de partida) i, sobretot, del mateix Miyazaki, que sembla haver acceptat que no té hereus que donin continuïtat al seu llegat i ens convida a endur-nos els passatges de la seva imaginació que més ens hagin commogut. Si aquest ha de ser realment el darrer regal que ens fa Miyazaki (hi ha veus que afirmen que ja està preparant un nou projecte), no se m’acut una millor manera d’acomiadar-nos d’un dels rars genis que ens fan sentir afortunats pel simple fet d’existir en el nostre mateix pla temporal.