La chica del tren
La chica del tren comença com una actualització en moviment de La finestra indiscreta, amb la Rachel (Emily Blunt) observant el comportament dels inquilins de les cases que albira en els seus trajectes diaris en tren. Però aquesta adaptació del bestseller de Paula Hawkins no triga gaire a abandonar les vies, deixant l'espai del vagó com una mera anècdota, per descobrir-nos que l'interès de la Rachel no és purament voyeurista, i que la seva vida i la de les dones que observa, la Megan (Haley Bennett) i l’Anna (Rebecca Ferguson), estan lligades per una cadena de traïcions que culminen en la desaparició d'una d'elles. La investigació que fa de la Rachel una improvisada detectiu es combina amb una projecció d'estils de vida idealitzats (per a la protagonista, alcohòlica i abandonada, la maternitat i la vida conjugal de l'Anna i la Megan ho és “tot”) que s'haurien d'erosionar a cada gir de guió. Però la suma de revelacions no aconsegueix alterar la manera com percebem el fons conservador de la narració; potser perquè l'abundància de primers plans del rostre desencaixat d'Emily Blunt busca un dramatisme frontal, sense el verí que podíem trobar, per exemple, a Perduda. O bé perquè, tenint en compte que aquesta és una història escrita i protagonitzada (i fotografiada!) per dones, potser hauria sigut més interessant comptar amb una mirada femenina que donés a la posada en escena la fosca sonoritat còmplice que demana l'obra, i que a Tate Taylor sembla escapar-se-li.
