Carlos Vermut sacseja Sitges amb la magistral i pertorbadora 'Mantícora'

SitgesPrimera obra mestra d'aquesta edició de Sitges. Mantícora, que s'ha presentat aquest divendres al festival, és la consagració definitiva de Carlos Vermut com a creador que desafia les convencions morals de l'espectador, un cineasta de la incomoditat que assenyala l'arbitrarietat amb què tracem la línia que ens separa de l'horror. La seva quarta pel·lícula s'endinsa en un territori extraordinàriament delicat al triar com a protagonista un noi que, de la nit al dia, comença a sentir desig sexual per un menor. És un salt a l'abisme que pocs directors sabrien resoldre amb èxit, però Vermut cau dempeus perquè en la seva mirada no hi ha morbositat ni esperit de provocació, sinó un humanisme autèntic que no té por d'endinsar-se en la nit més fosca de l'ànima.

El protagonista de Mantícora, el Julián, és un modelador en 3D de criatures per a videojocs que, un dia, salva el nen dels veïns de morir en un incendi. Per algun motiu, l'incident activa en ell un desig sexual totalment inesperat cap al nen, una atracció a la qual es resisteix i rebutja com pot mentre, en paral·lel, comença una relació amb una estudiant d'art d'aspecte androgin i infantil. “La veritat és que la idea de Mantícora se'm va ocórrer perquè tenia una amiga lesbiana que s'assemblava molt a Justin Bieber i va començar a sortir amb una noia que només estava amb ella perquè s'assemblava a Justin Bieber”, ha confessat en roda de premsa Vermut.

Mantícora no és, deixem-ho clar, una pel·lícula sobre la pedofília. I, per descomptat, no conté una sola imatge d'actes pedòfils ni s'hi erotitza cap nen. Vermut, de fet, fa una cosa molt més interessant i pertorbadora: desafiar l'espectador a imaginar el que el protagonista veu a través d'unes ulleres de realitat virtual. I també ens convida a preguntar-nos per què ens repugna tant que s'imagini abusant d'un menor i tan poc que jugui a matar centenars de persones en un videojoc. En el fons, la pel·lícula parla del valor que atorguem a les coses que es fan i les que es pensen, i de la por amb què s'amaguen els pensaments que es desvien de la norma social. “És cert que la pel·lícula humanitza un pedòfil, però és que l'error és pensar que les persones que roben, maten o tiranitzen no són com nosaltres –assegura Vermut–. Ens hauríem de plantejar escoltar més el que diuen, i no per donar-los visibilitat, sinó perquè compartir certa foscor podria ser d'ajuda. Si la gent parlés dels seus problemes, el món seria millor”.

Sòbria i continguda

A Mantícora no hi ha ni rastre del registre melodramàtic que impregnava Quién te cantará, el film anterior de Vermut. Al contrari, el director ha optat per una direcció sòbria i continguda, en sintonia amb un guió que defuig les giragonses característiques de films com Diamond Flash o Magical girl per mantenir-se sempre al costat del protagonista, un magnífic Nacho Sánchez, de mirada perduda, que gestiona admirablement l'ambivalència del seu paper. També destaca el treball de la debutant Zoe Stein, una actriu catalana que justifica una petita escapada dels protagonistes a un poble que resulta ser, precisament, Sitges. La pel·lícula és igual de tèrbola en el seu rerefons com transparent en la seva exposició, que exceptuant un detall de l'escena final sempre apel·la a la intel·ligència de l'espectador i evita subratllats innecessaris.

La de Vermut serà sens dubte una de les pel·lícules del festival, però no optarà a cap premi perquè així ho han volgut el director i els productors. “Volíem fugir de la pressió de la competició –explica Vermut–. Sitges és casa meva i no em venia de gust venir a casa a barallar-me. Jo odio competir. M'he passat la vida fugint de les competicions perquè sempre perdia, i no vull deixar que ara, amb 40 anys, la competició sigui una part important de la meva vida”. I és comprensible, però és una llàstima que una pel·lícula amb tanta qualitat com Alcarràs o Pacifiction, i un tema molt més espinós, no obtingui el reconeixement i repercussió d'un gran premi en un festival.