Carlos Marques-Marcet: “Penso en la mort cada dia des dels set anys”

BarcelonaCinc anys després de guanyar el Gaudí a la millor pel·lícula per Els dies que vindran (2019), Carlos Marques-Marcet (Barcelona, 1983) torna als cinemes amb Polvo serán, un musical de ritmes i veus ancestrals sobre una parella que vol posar fi a la seva vida plegats i l'impacte d'aquesta decisió en els seus fills. La pel·lícula, atrevida i singular com poques en el cinema català dels últims anys, és un salt endavant d'escala i ambició per al director de 10.000 km (2014).

Com va sorgir el desig de parlar sobre la mort?

— Suposo que després d’explorar el començament de la vida aEls dies que vindran volíem mirar com era el final. Jo penso en la mort cada dia des dels set anys, i pensar en la mort em fa ser més vitalista i em recorda la importància d’estar present en l’aquí i l’ara. Fins al segle XX, o el XIX a tot estirar, la mort era una cosa quotidiana, però en caure el tabú del sexe la societat necessitava un nou tabú. I, al capdavall, la mort és l’espai menys productiu. Morir i dormir són les úniques activitats en què deixes de produir. Perquè aquesta il·lusió de creixement i evolució constant amaga que tot això, al final, s’acaba.

¿És cert que Polvo serán està inspirat en la història d’una parella que vas conèixer?

— Sí, són uns amics que formen part d’una associació de mort assistida a Suïssa i que volien morir junts quan un dels dos es posés malalt. I com que ella és actriu i la seva filla també, els vaig proposar fer una pel·lícula sobre el tema. Vam estar un mes improvisant i construint els personatges, com a Els dies que vindran, però al final, a punt de rodar, no va poder ser per problemes de salut i vam reescriure el guió per fer-ho amb altres actors. Però la pel·lícula s’ha acabat impregnant d’aquesta línia inicial de metaficció i representació.

Vas començar a treballar en el projecte el 2018. Quan el 2021 es va aprovar la llei d’eutanàsia, això com va afectar la pel·lícula?

— Vam haver de canviar el guió. Va ser una notícia important que vam celebrar molt, tot i que és una llei inicial que s’ha de revisar i ampliar, esclar. Però al mateix temps era com: “Ostres, ara no funciona la història, l’hem de repensar”.

A la pel·lícula, en realitat, el dret a la mort digna és un debat superat. De fet, vas un pas més enllà i planteges una situació en què el desig de morir d’un home pot resultar fins i tot antipàtic.

— La meva manera de fer cinema polític és crear realitat, normalitzar certes tendències socials i aleshores qüestionar-les. Que estiguis a favor del dret a la mort assistida no significa que ho vulguis fer. La gent de les associacions de mort assistida ja ho diu, que ells mateixos no saben si ho farien. La qüestió és tenir-hi el dret. Si decidim tantes coses importants de la vida, per què no això?

Vau rodar en una associació real de mort assistida, oi?

— Sí, a Dignitas, a la casa que tenen a Suïssa i, de fet, una de les persones que veiem és algú que es dedica a acompanyar la gent en aquell procés. I és un lloc amb molta pau. Té sentit, perquè és un moment de pau i amor en què la gent s’acomiada dels éssers estimats. En el fons és bonic que passi així; l’alternativa és terrible. Sobretot, tenir aquesta opció et dona tranquil·litat: a Dignitas, el procediment per obtenir la mort assistida és molt llarg, però, quan s’aconsegueix la llum verda, la majoria de gent no hi va. I jo crec que, en part, és perquè en el procés de parlar-ne amb els familiars es creen uns vincles i afectes que potser estaven adormits.

Un dels grans temes del film és com la decisió dels pares sacseja la relació amb els fills.

— Sí. Més enllà del dret a la mort digna, la qüestió és com gestionem la mort en comunitat en aquesta societat capitalista tan centrada en els drets individuals. Volíem posar això davant l’espectador, però sense jutjar. Hi ha gent que té reaccions molt viscerals a un personatge o l’altre. Però els personatges són això, un joc de posicions morals i ètiques enfrontades que l’espectador ha de navegar sense donar-hi respostes. Qui té raó? Jo no ho sé. No és una pel·lícula de personatges que aprenen dels errors, sinó una cosa més directa, com la vida mateixa, on moltes vegades no aprenem res, repetim els mateixos errors i al final s’acaba.

Què et va portar a voler que la pel·lícula fos un musical?

— Al començament del procés ens vam adonar que una cosa és parlar del dol per la mort d’algú i una de molt diferent parlar de la teva mort. Són radicalment diferents: la mort d’un mateix és estranya. Si ho penses, no podràs ni posar-te trist, perquè ja no hi seràs. És tan difícil d’imaginar que costa de posar en paraules, i sovint acabàvem posant música i ballant durant les improvisacions. De fet, si estudies les tradicions de la mort tant a Orient com a Occident, la música sempre hi juga un paper essencial. Avui dia també es veu en els funerals laics, tot gira al voltant de quina música es posa. És el que ens ajuda a copsar això tan estrany, absurd i còmic de la mort.

I com va ser el teu treball amb Maria Arnal, que ha creat la música?

— Ha sigut fascinant. Normalment, la música es treballa després, però aquí necessitàvem la música abans per assajar tots els números musicals. Teníem clar que no volíem la típica música de musical, sinó una que connectés amb un lloc ancestral, que deixés espai per a les coreografies i mirés al futur. I buscant l’essència de la vida, que és l’alè i el batec del cor, vam decidir fer una banda sonora que fos només veu i percussió. A més, la Maria fa molt temps que treballa la veu com a instrument i la té samplejada en un instrument. Així pot cantar mentre s’acompanya a ella mateixa en un joc de mise en abyme molt divertit.

Parlem també dels actors: Mònica Almirall, a qui dones el seu primer paper en cinema, és el descobriment de Polvo serán.

— Mònica Almirall és una bèstia, una artista total. Una de les coses de què estic més content d’aquesta pel·lícula és posar-la per primer cop davant la pantalla. Ella és directora de teatre i té una companyia, A Tres Bandes, que m’agrada molt el que fan. I també l’havia vista amb La Veronal a Opening night, on feia un paper dificilíssim però increïble, allà enmig dels ballarins. Va fer el càsting i vaig sentir que era l’única que podia fer alhora de mare i de filla d’Ángela Molina. I potser per ser directora, he tingut en ella una aliada en totes les decisions creatives. I tinc moltes ganes que la gent la vegi i la conegui.

A 10.000 km vas posar davant la càmera de cinema per primera vegada com a protagonista David Verdaguer, i a Els dies que vindran Maria Rodríguez.

— Amb el temps aprens a valorar les teves virtuts i els teus defectes, i una cosa que he après és a fiar-me de la meva intuïció en el càsting. Això de fixar-te en un detall i dir: “Aquesta persona ho té, té el que ha de tenir”. Tinc bon ull per a això. Em va passar amb la meva estimada i bona amiga Vicky Luengo, la vaig veure en la seva segona obra de teatre, on feia un paper petit, i em vaig adonar que ho petaria. El meu productor [Tono Folguera] i jo abans ens barallàvem pel càsting, perquè jo sempre trio l’opció més difícil des del punt de vista de producció. Quan vaig dir que volia David Verdaguer a 10.000 km, em deia: “Però si és el reporter del bigoti de l’APM!”. Però ara ja em diu sempre: “Perfecte, Carlos, el que tu diguis”.

I com porta Verdaguer que hagis fet una pel·lícula sense ell?

— Bé, però no ha sigut fàcil! Em trucava per telèfon i em deia: “Un paper?” I jo: “És que no en tinc, David, ja m’agradaria posar-te, però... Com portes l’accent xilè?” [Riu]. I David Verdaguer fent de xilè no colava. Però no importa, ja hi serà a la pròxima.

Em deies abans que penses en la mort des dels set anys, però ¿com t’ha afectat en aquest sentit fer aquesta pel·lícula? Ha canviat la teva manera de relacionar-te amb la mort?

— Crec que em sento més relaxat. També em segueix fent angoixa, però... L’altre dia viatjava en avió i vaig tenir un moment d’aquests en què imagines que l’avió cau. I vaig pensar que si això passés voldria estar alerta, sense por, per disfrutar aquest últim moment. En una pel·lícula de John Ford que m’agrada molt, El fugitiu (1947), han d’afusellar un mossèn i la nit abans el guàrdia li dona una ampolla de whisky, però ell la rebutja i li diu: “No, vull viure la meva mort”. Al final, és una cosa que només vivim un cop. I en aquest sentit, em fa estar sempre més present, en l’ara.