Carla Simón: “Espero que gràcies a 'Alcarràs' molta gent descobreixi el català”

Barcelona“És molt fort, això és una bogeria”, diu Carla Simón (Barcelona, 1986), que parla amb l'ARA un parell d'hores després d'haver guanyat l'Ós d'Or del Festival de Berlín amb Alcarràs. El triomf és històric i la consagra com la gran cineasta catalana de la seva generació i una de les directores joves de referència del cinema europeu actual. La seva carrera, per sort, tot just acaba de començar.

Vas decidir apostar per la pel·lícula més difícil dels dos projectes que tenies després d'Estiu 1993. Què sents ara, després de guanyar l'Ós d'Or?

— Que ha valgut la pena. Quan fas les coses des de dins i confies que allò que vols explicar té sentit, passen coses màgiques. Ara ho parlava amb el coguionista, Arnau Vilaró, i també amb la directora de fotografia, Daniela Cajías, i la muntadora, Ana Pfaff, amb qui he estat treballat moltes hores. Hem suat per fer aquesta pel·lícula, ha sigut un projecte molt difícil i tothom que hi ha col·laborat ho sap. Hem hagut de pensar molt i de preparar molt les coses, no ha sortit així de casualitat.

De qui et recordes més en aquests moments? Del teu avi, potser, que va ser la primera espurna de la història?

— Sí, del meu avi i dels meus tiets, que avui segueixen cultivant presseguers. Per a ells tot això és molt fort. Quan els vaig explicar que volia fer una pel·lícula sobre ells, no ho entenien. “Què vols explicar, d'aquí?”, em deien. No els semblava que hi hagués res interessant per retratar del seu món. Però els vaig fer entendre que a mi em semblava molt potent cinematogràficament. I encara no han vist la pel·lícula! Tinc moltes ganes de tornar i projectar-los la pel·lícula.

A Alcarràs, el poble, la gala s'ha seguit des d'una pantalla gegant i s'ha celebrat com si el premi fos també seu. I una mica és així, oi?

— Sí, del poble i en general de tota la zona i dels seus agricultors. En aquesta celebració també hi eren els actors de la pel·lícula, els que no havien pogut viatjar a Berlín i els que sí, que han tornat avui i que hi han anat directament per viure-ho tot junts. Encara no he parlat amb ells, però es veu que ha sigut una bogeria.

Has comentat algun cop que vas créixer sense referents de directores, que la majoria eren homes. Què li diries ara a una noia que somia a ser directora?

— Que no s'ho pensin, que expliquin el que els vingui de gust. Està clar que sent dona es pot fer cinema, i hem de fer cinema i explicar les nostres històries. S'ha demostrat aquest any en què, des de Canes, tots els festivals grans els han guanyat dones. I ara jo! És increïble.

Fa uns dies et preocupava com seria la rebuda d'una pel·lícula tan diferent d'Estiu 1993. Quan has començat a creure que Alcarràs podia ser el que ha acabat sent?

— No ho sé. Ara mateix! La rebuda de l'estrena dimarts va ser molt càlida, però que aquest any el festival estigui tan comprimit ha fet que encara no ho hagi pogut digerir. A més, he passat els dos últims dies fent entrevistes internacionals, suposo que ho aniré paint els pròxims dies.

El cinema en català està en mínims històrics de producció, i malgrat tot, tu has pogut fer les teves dues pel·lícules en català. Ha resultat molt difícil?

— En realitat no. I és perquè he tingut productors que també creien que aquestes històries tenien sentit en català i que s'havien d'explicar així. Això demostra que el cinema és una gran eina d'exportació de la cultura. Amb Estiu 1993 vaig sentir que hi havia gent que descobria l'existència del català gràcies a la pel·lícula i espero que això torni a passar ara, que gràcies a Alcarràs molta gent descobreixi la llengua. Al final, les històries són històries, tots som éssers humans i ens identifiquem amb el mateix, i tant és la llengua en què s'expliquin.

A la roda de premsa has dit que volies rodar la pròxima pel·lícula aviat. Com d'aviat?

— Molt no, perquè primer haig de ser mare [està embarassada de quatre mesos] i veure com porto això de treballar i tenir un fill. Però el projecte està molt encaminat per rodar l'any que ve o potser el següent, ja ho veurem. No caldrà esperar cinc anys com ens va passar amb Alcarràs.