‘Capitana Marvel’, un missatge necessari, però que ho inunda tot
La factoria Marvel per fi ha concedit el protagonisme absolut a una dona en una de les seves pel·lícules. ¿Oportunisme després de l'èxit aconseguit per DC i el seu Wonder Woman? Fins i tot abans de la seva estrena, Capitana Marvel s’ha hagut d'enfrontar a crítiques peregrines per part dels sectors més reaccionaris i misògins i potser per aquesta raó la seva mera existència és important a l'hora de desafiar aquesta toxicitat fàl·lica que pul·lula en l'ambient.
No obstant això, la pel·lícula d'Anna Boden i Ryan Fleck no està a l'altura de les circumstàncies. Un dels grans èxits de Marvel en els últims temps havia sigut l'excel·lent elecció d'una sèrie de directors que s'havien encarregat d'impregnar cadascun dels projectes amb la seva personalitat autoral. El ventall d'estils i tons ha sigut tan variat com en algunes ocasions arriscat, fins a desembocar en una pel·lícula tan completa com Black Panther (2018), en la qual es podia trobar imaginació visual, espectacle i una vibrant celebració de la diversitat racial a través d'un potent discurs polític. A Capitana el missatge ho inunda tot, fins al punt que la resta sembla no importar gens. Està preconcebuda sota la consigna de l'empoderament femení, però s'oblida de configurar al voltant de la seva gran protagonista una narració sòlida i una imatge potent que la faci brillar.
Els responsables intenten emular els blockbustersdels 90 però només es queden en la superfície, es limiten a contextualitzar la trama posant cartells als carrers de discos de PJ Harvey i de Smashing Pumpkins, vestint la protagonista amb samarretes de Nine Inch Nails i utilitzant grups com Elastica, Garbage, Hole o No Doubt per dotar de més consistència tant sonora com ideològica certs segments de la trama. Però no hi ha una reflexió ni històrica ni estètica sobre l'època, són només ornaments que serveixen per aportar un cert acoloriment pop. En general, l'acció resulta massa confusa, la narració no està ben greixada, visualment resulta tosca i els personatges no adquireixen una veritable entitat, perduts en un aldarull de llampecs multicolors.
La pel·lícula se centra en els orígens del personatge, i de passada entronca amb els inicis de l'univers Venjadors a través d'un jove Nick Fury (Samuel L. Jackson) que adquireix per fi la rellevància que fins ara la saga li havia escatimat. Acompanyarem Carol Danvers (Brie Larson) en el procés de recerca de la seva pròpia identitat, primer lluitant en el bàndol dels Kree i a poc a poc redescobrint el seu costat humà donant vida a les seves emocions i sentiments reprimits, recordant totes les vegades que durant la seva vida va caure a terra per després aixecar-se i utilitzant aquesta força de voluntat com a motor per trencar amb la dictadura del patriarcat que fins ara l'havia dominat. Un missatge necessari però massa subratllat i mastegat, perquè en aquest cas la reivindicació és tan elemental que només serveix per vendre marxandatge.
