Canes celebra la música i l'esperit creatiu de David Bowie

Enviat especial a CanesUna espectacular actuació de la gira de Ziggy Stardust és la porta d'entrada del monumental Moonage daydream, de Brett Morgen, el primer documental sobre David Bowie que compta amb la benedicció de la família i que, per tant, ha pogut accedir a l'arxiu personal del músic i rescatar material impressionant que no s'ha vist mai. El resultat és una obra aclaparadora pel volum d'imatges i documents sonors, una veritable capbussada en la música de Bowie però, sobretot, en la seva filosofia vital i creativa.

Morgen s'escapa de les fórmules refregides del documental musical i firma un assaig visual més sensorial que narratiu que posa a dialogar imatges de totes les etapes de Bowie –al backstage, en actuacions, posant per als fotògrafs, rodant videoclips, entrevistat– amb fragments d'altres pel·lícules i un parell d'escenes enigmàtiques creades expressament per al documental. Veure'l en una sala de cinema és gairebé obligat: el visionat es converteix en una experiència immersiva que, sis anys després de la mort de David Bowie, funciona com a succedani d'un concert de l'artista. A més, el director permet que les cançons sonin gairebé senceres i en versions en viu que amplifiquen la sensació de directe.

El fil conductor de Moonage daydream són les paraules del mateix Bowie –no hi ha cap més protagonista–, extretes d'entrevistes en què el músic comparteix la seva manera d'entendre la música i la necessitat de reinventar-se i evolucionar com a artista i persona. En aquest sentit, el documental té un cert aire de biografia autoritzada que se cenyeix a la visió oficial del personatge i para més atenció a la seva afició a pintar que als fracassos i addiccions; així i tot, Bowie reflexionava amb especial agudesa sobre la creació i la seva pròpia carrera: el seu discurs és incisiu i rellevant, no l'habitual xerrameca d'estrella de rock indulgent i narcisista.

L'ombra del germà esquizofrènic

No hi ha grans revelacions al film, però és curiós veure com el discurs de Bowie evoluciona amb el temps i als anys 80 comença a ser conscient de la seva obsessió pel treball i a preocupar-se de la seva vida personal, no només de l'artística. I emociona sentir-lo parlar del seu germà gran, que va canviar-li la vida al descobrir-li A la carretera, de Jack Kerouac, o la música de John Coltrane, però que va acabar morint esquizofrènic en un hospital psiquiàtric. Bowie admet que sempre el va acompanyar la por a seguir els passos del germà, però que la música va servir-li per expressar les seves "idees excèntriques" d'una manera socialment acceptable.

En última instància, Moonage daydream és sobretot una celebració d'una carrera extraordinària i dels valors artístics que la van fer possible. L'absència d'entrevistats elogiant la figura de Bowie posa el focus en la seva obra (la música) i la seva lucidesa intel·lectual, però també en l'actitud vital del músic. Segons ha explicat Morgen a Canes, va ser això precisament el que va ajudar el director a recuperar-se d'una aturada cardíaca que va patir durant la realització del documental: “El David em va proporcionar una guia per sobreviure i apreciar cada moment de la vida, i aquesta pel·lícula és la meva oportunitat de passar el missatge als meus fills i a la resta del món”, assegura.