'Bumblebee', alguna cosa més que ferralla digital

Tenint en compte la progressiva alienació a què Michael Bay havia conduït la franquícia Transformers, és una grata sorpresa trobar un espectacle a escala humana com el de Bumblebee, preqüela que narra l’arribada a la Terra d’un dels personatges més carismàtics de la saga. En part, això s’entén perquè darrere la càmera hi trobem Travis Knight, cap de l’estudi d’animació Laika. Algú, doncs, que tracta els personatges CGI (generats per ordinador) com alguna cosa més que ferralla digital, donant una gran expressivitat a Bumblebee en les interaccions amb la seva amiga humana Charlie (Hailee Steinfeld).

Però, sobretot, la llaminadura amb la qual la pel·lícula tempta les emocions de l’espectador es troba en la reproducció dels codis de la productora Amblin: l’argument segueix fil per randa el model narratiu d’E.T. Primer explica l’adopció de l’alienígena robòtic per part de la Charlie i després el procés d’acceptació dels camins que han d’emprendre per separat. A més, el film proporciona tota una col·lecció de picades d’ullet retro que ens ensenyen com Bumblebee troba la seva actitud vital veient El club de los cinco i es comunica samplejant hits de FM, aprenent fins i tot a estimar la veu de Morrissey. Detalls enginyosos però que reincideixen en la percepció de cert cinema contemporani que sembla entestat en demostrar que el llenguatge cinematogràfic i, en general, tota la cultura occidental tenen el seu origen en la dècada dels vuitanta.