La bruja

La potent arrencada de La bruja ens situa la família protagonista davant d’un tribunal. Són expulsats de la comunitat on vivien per la supèrbia religiosa del pare, un home de ferma ortodòxia moral. El matrimoni i els seus cinc fills, amb un nen acabat de néixer, intentaran tirar endavant tots sols enmig de la natura. El seu únic suport és la fe. Fins que el nadó desapareix raptat per una bruixa del bosc. I ja ni Déu sembla que els assisteixi...

L’ opera prima de Robert Eggers ressegueix les tribulacions d’una família de pioners puritans obligats a lluitar contra l’entorn que els havia d’acollir. Eggers no juga amb el fora de camp pel que fa al vessant sobrenatural i ens mostra una bruixa des de ben aviat: per a la mentalitat puritana de la Nova Anglaterra del segle XVII que ell descriu eren ben reals. Però també fa palès com la por i la progressiva hostilitat que es cova entre els personatges emanen d’unes sòlides creences i supersticions posades a prova per una sèrie d’àrdues circumstàncies.

La bruja combina el rigor històric amb què presenta els personatges (que fins i tot parlen en anglès arcaic) amb elements terrorífics extrets dels contes a la vora del foc i els textos religiosos de l’època. La sobrietat del film, amb aquells interiors amb prou feines il·luminats per una espelma com en un quadre de Georges de La Tour, no aigualeix el seu potencial terrorífic. Ni impedeix l’existència d’algun apunt d’humor, com la presència d’aquell boc fosc com l’infern amb el malnom de Black Phillip.