Bradley Cooper conquereix Venècia en la pell de Leonard Bernstein

VenèciaLa jornada de dissabte de la Mostra de Venècia va estar marcada per les absències. Bradley Cooper, director i protagonista de Maestro –el biopic del músic Leonard Bernstein que ha produït Netflix–, no va assistir al festival a causa de la vaga que mantenen els sindicats de guionistes i intèrprets de Hollywood. Roman Polanski, de qui es va presentar The Palace fora de la competició oficial, no va a festivals internacionals des de la seva detenció a Suïssa l’any 2009, quan va ser requerit per les autoritats nord-americanes en relació amb el cas de violació de Samantha Gailey l’any 1977. I, finalment, el català Jordi Moià, protagonista del film experimental AGGRO DR1FT, no va acudir a la trobada amb la premsa, malgrat que el director Harmony Korine va explicar a l'ARA que l'actor corria per Venècia.

Malgrat les absències, el nivell cinematogràfic de la Mostra va rebre un bon impuls gràcies a Maestro, la segona pel·lícula com a director de l’actor Bradley Cooper, que l’any 2018 ja va estrenar a Venècia la seva opera prima, Ha nascut una estrella. Ara, amb l’aproximació a la figura de Leonard Bernstein –l’autor de la música de West Side Story–, Cooper es consolida com un observador agut dels clarobscurs de la naturalesa humana. En aquest sentit, Maestro, sense caure en el moralisme, presenta Bernstein com un home atrapat en múltiples contradiccions, entre la passió per la música clàssica i el talent per la composició de partitures populars, entre el matrimoni amb l’actriu Felicia Montealegre (a qui dona vida Carey Mulligan) i els afers amorosos amb homes, entre la passió per la divulgació i un notable egocentrisme.

Emprant com a fil argumental la complexa relació de Bernstein amb Montealegre, Maestro presenta un arc narratiu d'auge, caiguda i resurrecció que remet, sense embuts, al patró favorit de Martin Scorsese, que aprova la tasca de Cooper figurant com a productor de la pel·lícula al costat de Steven Spielberg. Amb aquests padrins de luxe, Cooper converteix Maestro en un apassionant viatge històric i estètic, des de l’Amèrica dels anys 40, recreada en blanc i negre seguint el rastre d'Orson Welles, fins a uns coloristes anys 70, que semblen sortits del Nou Hollywood de Scorsese i companyia.

Cineastes a la deriva

Quatre anys després del Gran Premi del Jurat per a L’oficial i l’espia, Venècia va acollir ahir l’estrena de The Palace, una comèdia d’embolics en què Roman Polanski parodia, amb mala bava, els costums d’una pintoresca colla de gent adinerada que passa el Cap d'Any en un hotel suís. Com si fos una versió de pa sucat amb oli de la sèrie White Lotus, The Palace ofereix una col·lecció de gags escatològics protagonitzats per intèrprets a les acaballes de les seves carreres, de Mickey Rourke a John Cleese. El resultat és una sàtira de la decadència d’Europa que en realitat revela el desconcert d’un cineasta en hores baixes.

Per la seva banda, el nord-americà Harmony Korine, director de Gummo i Spring Breakers, també va desconcertar amb AGGRO DR1FT, una peça filmada amb càmeres tèrmiques que converteixen la imatge en una explosió abstracta de tons ataronjats i verdosos. La trama, gairebé inexistent, segueix un assassí a sou, interpretat per Jordi Mollà, que es debat entre la violència de la seva professió i l’amor per la seva família. Finalitzada amb tècniques d’intel·ligència artificial, AGGRO DR1FT sembla el revers psicodèlic d’un film de Terrence Malick, amb la veu distorsionada de Mollà recitant en bucle les reflexions turmentades del melancòlic assassí.