'Borg McEnroe', la psicologia d'una final mítica

Janus Metz coneix bé la final de Wimbledon del 1980, en què es van enfrontar el suec Björn Borg i l'estatunidenc John McEnroe: l'any 1996, el director va debutar darrere la càmera amb un reportatge sobre aquell partit mític. Vint-i-un anys després, Metz aborda de nou el matx, aquest cop des de l'experiència de la ficció i penetrant en aquelles àrees discursives que el format televisiu deixava fora de quadre.

A diferència de la recent La batalla dels sexes, on es recordava el partit entre Billie Jean King i Bobby Riggs des de la ressonància social que va generar aquell cara a cara, Borg vs. McEnroe prefereix un enfocament més psicològic, i no per falta d'enrenou mediàtic. Al contrari: el duel era anticipat i esperat, ja que posaria a prova la impertorbabilitat de Borg i el temperament explosiu de McEnroe. Malgrat la personalitat antitètica, tots dos defugen el circ de micròfons per centrar-se en allò que els importa: el tenis. Aquesta és només la primera de les moltes coincidències que Metz troba entre els protagonistes, als quals retrata com a variacions d'un mateix caràcter volcànic canalitzat de maneres diferents (la repressió obsessiva, i l'expansió descontrolada). Així, l'esperat partit final converteix la rivalitat en un mirall, on les dinàmiques del joc troben una òptima plasmació cinematogràfica i dramàtica.