En un assaig seminal sobre la noció del grotesc, Wolfgang Kayser va proposar una cronologia que determina com, a partir del Romanticisme, l’art que fa ús de l’exageració i la distorsió antropomòrfica s’ha anat acostant a la nostra percepció fins a ser acceptat culturalment no com a fantasia, sinó com un fenomen estretament lligat a la nostra realitat. És d’aquesta sensibilitat d’on neix una pel·lícula com Border: la protagonista d’aquesta adaptació d’un relat de John Ajvide Lindqvist (també coguionista) és una trol que respon al nom de Tina i que, inconscient de la seva alteritat, viu en una societat humana que l’ha assimilat en els seus límits (aquesta és l’autèntica frontera a què fa referència el títol), com una deformitat susceptible de burles i marginació.
Això és així fins que la Tina coneix el seu igual, el Vore, que pretén fer-li abraçar la seva naturalesa, antitètica a la humanitat, cosa que crea una tensió no gaire diferent de la que existeix entre els bàndols de mutants dels còmics de X-Men. Però, a Border, aquestes posicions no prenen la forma d’un relat superheroic, sinó que es desenvolupen amb la sordidesa criminal típicament nòrdica, i amb un gust per la transgressió física i lúbrica que el maquillatge acosta a les pertorbadores caricatures d’Aphex Twin que Chris Cunningham va imaginar en els videoclips de Come to daddy i Windowlicker (al cap i a la fi, una altra icona contemporània del grotesc).