'El blues de Beale Street', mirar la pantalla amb el cap ben alt

Ara que sembla que hi ha una certa revifalla en l’interès del mercat editorial estatal per James Baldwin, estaria bé que algú s’animés a traduir The devil finds work, l’assaig sobre cinema que l’escriptor afroamericà va escriure el 1976, oferint una visió punyent de la qüestió racial a Hollywood. En el llibre també hi ha lloc per a altres consideracions, com la que el va dur a afirmar que tota adaptació literària exigeix aplicar una considerable “violència” a la paraula escrita. Seria interessant saber què hauria pensat Baldwin de la pel·lícula que Barry Jenkins ha fet a partir d’El blues de Beale Street, tot rodejant el llibre de carícies fílmiques, fins i tot quan ha de mostrar els moments més penosos de la història d’amor de dos joves negres, separats quan ell, el Fonny (Stephan James), és acusat injustament d’una violació, mentre que ella, la Tish (KiKi Lane), descobreix que s’acaba de quedar embarassada.

La fascinació que el director de Moonlight sent pel potencial elevador del cinema també sembla incapacitar-lo per crear imatges que no siguin precioses, fins i tot quan allò que explica demana, a priori, un cop de puny. Però aquesta crítica també pot ser vista des d’una altra perspectiva, no menys certa: si hi ha alguna cosa que Jenkins estima més que el cinema, és la cultura negra; des de la música de John Coltrane i Nina Simone fins als estilismes que duien les adolescents del Harlem de principis dels anys 70, passant per les paraules del mateix Baldwin, que el cineasta sent la necessitat d’integrar en una posada en escena de lírica dignificadora, que anima el seu poble a mirar la pantalla amb el cap ben alt. En el fons, doncs, Jenkins no fa altra cosa que dur a la pràctica el que reclamava l’autor de Go tell it on the mountain: crear un cinema les imatges del qual fotografiïn amb justícia la brillantor particular de la pell negra.