Richard Linklater i Ethan Hawke canten al desamor a la magnífica ‘Blue moon’

Enviat especial al Festival de Berlín“Coneixes l’expressió per a bé o per a mal? Doncs jo estic entrant en la fase per a mal de la meva vida”, diu el protagonista de Blue moon, presentada aquest dimarts a la Berlinale. La frase podria servir de resum del moment vital de Lorenz Hart que mira de capturar Richard Linklater en aquesta pel·lícula sobre un dels millors lletristes de la música popular nord-americana del segle XX, que va formar un tàndem exitós amb el compositor Richard Rodgers: My funny valentine o la mateixa Blue moon són dos dels centenars de cançons que van crear fins que l’alcoholisme de Hart va empènyer Rodgers a buscar un lletrista més fiable, Oscar Hammerstein. La nit del 1943 en què s’ambienta Blue moon és precisament la de l’estrena del musical Oklahoma!, primera col·laboració de Rodgers amb Hammerstein, un èxit estratosfèric que, d’alguna manera, tancava la porta a reprendre el tàndem Rodgers & Hart.

A Blue moon, el director de Boyhood firma una de les seves pel·lícules més càlides i acollidores, un agredolç retrat d’un geni en hores baixes que captura l’ànima contradictòria, bella i tràgica del personatge. L’interpreta meravellosament Ethan Hawke, secundat per un estol d’intèrprets excel·lents: Margaret Qualley (nominada a l’Oscar per The substance), Andrew Scott, Bobby Cannavale... Entre tots fan que les pàgines i pàgines de diàlegs del fantàstic guió de Robert Kaplow –l’autor de la novel·la Me and Orson Welles que Linklater va adaptar el 2008– adquireixin una musicalitat irresistible, encadenant les anècdotes, les esperances i les petites maldats que Hart comparteix sense descans durant els 100 minuts d’una pel·lícula que transcorre gairebé en un sol espai i en temps real, exercici d’estil coherent amb el món teatral que retrata i que no resta un bri d’emoció al film.

El públic de la Berlinale ha rebut Blue moon amb moltes rialles i una de les ovacions finals més grans d'aquesta edició. “Sempre m’ha agradat el teatre musical de l’època i hem intentat que la pel·lícula sigui com una cançó de Rodgers & Hart: bonica, trista i divertida, tot alhora”, ha resumit les seves intencions Linklater en roda de premsa. “És bàsicament una pel·lícula d’una escena –ha afegit Hawke–. Preparar-te per a una cosa així és com preparar-te per a Macbeth. Teníem escenes de 10 o 11 pàgines, així que vam rumiar-hi molt per saber trobar una dinàmica que fos interessant”. A l’actor, per cert, el van haver de retocar digitalment en algunes escenes per simular la baixa estatura de Hart. “Era un home molt baixet, sí, però també era gran –diu Hawke–. Era un amant, i un solitari. Era profundament insegur i tenia una gran confiança en ell mateix. Són contradiccions que m’encanten, el fan més real i creen una dinàmica interessant”.

Humanitat i empatia

Veient Blue moon, de fet, costa recordar un director que s’estimi més els seus personatges que Linklater, que no es delecta mai en el patiment ni en l’amargor de les situacions, i confereix dignitat al soci ferit en l’orgull, i empatia a l’amic triomfador o a la dona objecte d’un amor no correspost. En aquesta cançó de desamor no hi ha bons ni dolents, sinó molta humanitat i reflexions lúcides i espurnejants sobre la bellesa, l’art, el desig i la necessitat d’estimar. “És estrany veure una pel·lícula sobre cors trencats en què tothom s’esforça per ser amable –apunta Hawke–. El Richard mostra els éssers humans en tota la seva fragilitat, però amb respecte i honor. Hi ha moltes pel·lícules que mostren a la gent fent-se mal, però aquí intenten portar-se bé els uns amb els altres, i, tanmateix, es fan mal. Com passa a la vida”.

¿El film té possibilitats d’aparèixer a la part noble del palmarès? Sembla difícil sense un rerefons polític més explícit, factor sempre decisiu al Festival de Berlín, tot i que la manera de presentar sense embuts la sexualitat omnívora de Hart segur que agradarà al president del jurat, Todd Haynes. En tot cas, el cinema li deu a Linklater un premi important, sobretot la Berlinale, que el 2014 va deixar passar l’oportunitat de lliurar-li un Ós d’Or per Boyhood. A Berlín, per cert, Linklater i Hawke ja van presentar junts Abans de l'alba (1995) i Abans del capvespre (2004), primera i tercera entrega d'una sèrie que, de moment, es resisteix a concretar una quarta entrega. Però amb Blue moon ja són nou les col·laboracions entre actor i director. I, com evocant la seva profitosa relació artística, Hawke ha confessat que la seva frase favorita del film –on es parla constantment de frases favorites d'altres pel·lícules– és quan Hart li diu a un jove George Roy Hill: “Ves amb compte amb l'amor i para més atenció a l'amistat. Dura més temps”.