'Blue Jean': contra l’homofòbia de l’era Thatcher

Ambientada al nord d’Anglaterra l’any 1988, Blue Jean descriu el brutal procés d’alienació que experimenta una professora d'educació física que intenta ocultar el seu lesbianisme mentre el govern de Margaret Thatcher instaura una llei que prohibeix “promocionar l’acceptabilitat de l'homosexualitat” en les escoles públiques. En aquest context d’estigmatització del col·lectiu LGTBI, la Jean es veu empesa a una doble vida en què la llibertat només s’experimenta de nit, en un bar underground que la debutant Georgia Oakley filma com un paradís clandestí sortit d’un antic videoclip dels Pet Shop Boys o de La meva preciosa bugaderia de Stephen Frears.

En una escena clau del film, després d’una discussió amb la seva xicota sobre el sexisme d’un programa televisiu de cites a cegues, la Jean reclama que “no tot és polític” mentre la seva companya, més alliberada, insisteix que “sí que ho és”. Per la seva banda, Oakley dedica cada escena, diàleg i simbolisme de Blue Jean a demostrar com la intolerància es pot infiltrar en la intimitat d’una persona vulnerable. Aquesta noble comesa dona com a resultat un film combatiu i didàctic, que s’omple d’arguments per defensar la seva causa (cal destacar la intensitat emocional convocada per Rosy McEwen com a Jean) però que troba els seus límits en el desinterès d’Oakley per retratar la seva protagonista com alguna cosa més que la víctima de la repressió social.