Blanca Camell: "Volia filmar l'emoció de veure com es toquen els castellers"

Enviada especial a LocarnoFa set anys se'n va anar a França per tirar endavant la seva carrera com a cineasta. I aquest dissabte, Blanca Camell ha presentat el seu cinquè curt, Castells, a la competició del Festival de Locarno. La Lara, protagonista del film, és una jove que, com la directora, viu a França i torna a Catalunya. Es retroba amb les amigues de sempre, mentre rumia si manté la relació amb la seva parella, en Boris. També visita el poble del pare, on la pràctica castellera és ben viva...

La protagonista de Castells es mou en una situació similar a la teva.

— Tots els meus films giren al voltant d'un personatge femení que es correspon a la meva edat o la meva experiència. Una protagonista que es mou impulsada pel desig, un motor de bellesa i d'intensitat que també pot resultar destructiu o font de turment. M'interessa més expressar un estat emocional que desenvolupar una narrativa, i a més s'adiu millor al format curt. També m'interessa la idea del desplaçament, perquè jo vaig marxar a França el 2015, i m'identifico amb aquesta sensació de trobar-te entre dos mons i veure una mica on encaixes. Per això a totes les meves pel·lícules apareix una protagonista femenina carregada amb una maleta, que sempre és la mateixa.

I com decideixes filmar una ciutat, Barcelona, i un poble, Llorenç del Penedès, on ara ja no vius?

— Abans de fer una pel·lícula tinc una imatge mental molt clara que parteix d'un espai que tinc ganes de filmar, un espai on he estat i que m'ha provocat emocions, sigui una casa o el barri d'una ciutat. M'interessa molt el tema de la memòria: intentar capturar un moment que ja no hi és, tornar als llocs que t'han emocionat i en els quals ja no vius. Perquè intentes tornar a sentir aquelles coses. Això és el que m'impulsava a filmar en certs llocs concrets de Barcelona. D'altra banda, Llorenç del Penedès és el poble del meu pare, hi vaig tots els estius. Sempre havia tingut el desig de filmar-lo, però aquest és el primer cop que m'hi he atrevit.

¿I en el cas de Llorenç del Penedès, la imatge associada al poble era la dels castells?

— Volia filmar l'emoció que jo he sentit tota la vida veient castells, però des del lloc on soc ara, des de fora. Quan vius a l'estranger i tornes, les coses de casa se't revelen d'una forma més intensa. I en els meus curts també hi ha aquest desig de retrobar les emocions fortes que et generen els llocs d'on vens. Els castells no m'interessen com a fenomen cultural o sociològic, sinó des de l'àmbit emocional. Volia copsar l'emoció de veure aquestes persones que es toquen i com es toquen. El cas dels castellers de Llorenç del Penedès és particular perquè són els únics aficionats de Catalunya. No funcionen com a colla i, per tant, no competeixen. S'apleguen un cop l'any per fer els castells, i aquesta és la fita. Com que no hi ha competició, l'objectiu és que la gent del poble hi participi, en sàpiguen o no. N'aprenen quan assagen i no hi ha rerefons de fracàs, tot al contrari. És molt bonic.

Excepte per La teta i la lluna de Bigas Luna, els castells apareixen poc al cinema català. ¿Tenies clar com apropar-t'hi amb la càmera?

— Fa anys que filmo els castellers del poble a l'espera de poder integrar-ho en un llargmetratge. Però l'equip de rodatge era mig francès, i tot plegat produïa una distància cultural molt interessant. La directora de fotografia, Juliette Barrat, em preguntava: "Com ho hem de filmar, amb un pla seqüència?" Però a mi no m'interessa l'espectacularitat ni l'estètica de l'estructura, sinó capturar de prop el contacte humà entre les persones que formen la construcció, els gestos que creen, com una dansa. A la Juliette la sobtaven molt aquests gestos, la manipulació dels cossos dels castellers. Deia que no era gens sensual i alhora era molt carnal. M'interessa aquesta connexió tan forta entre un grup de persones que es toquen els cossos sense que resulti obscè ni incòmode. En els castells, els cossos d'homes i dones de diferents generacions hi troben tots el seu espai.

Al film hi ha una desmitificació del fet de viure a França o a Berlín que, suposo, té a veure amb el fet que la vostra generació s'ha sentit obligada a buscar-se la vida fora.

— Som una generació amb molts dubtes sobre quin és el nostre espai a la societat o al món laboral. També ens hem replantejat els esquemes de moltes coses, des de la identitat fins al model amorós. Molts hem hagut de marxar per dur a terme les nostres vocacions professionals. Tinc molts amics i amigues catalans que van anar a viure com jo a París, perquè hi ha més feina si estudies cinema. I en cap cas és una situació ideal. T'obliga a replantejar-te la prioritat de moltes coses i no pots evitar cert xoc cultural.

Castells és una coproducció entre França i Catalunya. ¿Cal buscar finançament fora perquè una pel·lícula arribi al circuit internacional?

— Per a mi ha estat natural, perquè jo he construït la meva humil carrera a França. De fet, el que em va costar va ser trobar productora a Catalunya, i feia temps que en buscava. Podia venir aquí i filmar només amb diners francesos, però no acabava de tenir sentit. Pel que fa a les subvencions i al suport al cinema, a França no hi ha color. Jo vaig estudiar a la Pompeu just abans que es comencés a donar suport a projectes com el de Les amigues de l'Àgata. Aleshores tot era encara més difícil i jo em sentia una mica òrfena. Potser és el meu cas personal, però l'acollida per tirar endavant el primer curt la vaig trobar a França. D'altra banda, per formació i edat, tinc molts punts de contacte estètics i temàtics amb aquesta onada actual de cineastes catalanes. I em sembla meravellós tot aquest moviment.

Carla Linares, una de les actrius amb més futur del nostre país, està impressionant a Castells.

— És el primer cop que treballo amb actors. Fins ara m'havia interessat més comptar amb intèrprets no professionals: les persones habituals dels espais que filmava o amics que m'agradava com s'expressen. Però això també té les seves limitacions, i en el fons t'estan fent un favor. Per a aquest curt, que és una mica més narratiu i on volia aprofundir bé en l'interior del personatge, em va semblar més adequat buscar una actriu. Vaig conèixer la Carla Linares gràcies a l'Elena Martín [directora de Júlia ist] i va ser una passada. És molt intensa, generosa i intel·ligent, té molta vida. Jo només tenia clar que la Lara és una protagonista que desitja de forma activa. I tot el desenvolupament del personatge el vam fer juntes. El curt és ella. He acabat convençudíssima de treballar amb actors!