BarcelonaDe Gràcia al Paral·lel passant pel Raval. Podria ser una nit de festa qualsevol a Barcelona, però és l’itinerari dels protagonistes de Bird Box Barcelonaa través d’una versió postapocalíptica de la capital catalana, arrasada per l’onada de suïcidis massius provocats per l’aparició d’unes criatures misterioses. Àlex i David Pastor tornen al gènere distòpic d’Els últims dies (2014) en una producció de Netflix que funciona com a spin-off barceloní d’un dels grans èxits de la plataforma, Bird Box (A cegues).
Quan us vaig entrevistar pel thrillerHogar, en ple confinament, vau comentar que la realitat s’havia tornat massa distòpica i que ja en teníeu prou, de cinema postapocalíptic. Què us ha fet tornar al gènere?
— Àlex Pastor: Ens va atreure el format curiós d’aquesta, entre cometes, franquícia. En comptes de continuar la saga amb personatges que ja sortien en la primera entrega, la idea era explicar una història global a través de punts de vista particulars en diferents parts del món. Serà com un trencaclosques d’històries que formaran un mosaic que donarà una visió global del fenomen.
La pel·lícula té una estructura semblant al Bird Box original, però, sense entrar en espòilers, canvia radicalment el punt de vista del protagonista.
— David Pastor: La nostra idea era tenir un protagonista completament diferent del de l’original. Era la manera de no fer només una fotocòpia amb supervivents d’un altre lloc i en una altra llengua. El gir és tan bèstia que a alguns no els agradarà, però ja volíem que fos una pel·lícula controvertida i que tingués personalitat pròpia.
Ja havíeu treballat amb Netflix. ¿Us van oferir ells el projecte de Bird Box o va ser una proposta vostra?
— À.P.: La idea de fer històries internacionals era d’ells i sabíem que buscaven cineastes d’arreu del món i punts de vista diferents. Ho vam saber a través dels nostres agents i ens vam trencar les banyes fins que vam trobar el gir que ens convencia i els hi vam proposar.
És la primera vegada que treballeu a partir d’un material no original, oi? ¿Heu tingut la mateixa llibertat que en els altres projectes?
— D.P.: No és la primera vegada que escrivim un guió a partir d’un material preexistent, però sí la primera que s’acaba materialitzant. I no deixa de ser una història original amb personatges i arguments nostres, però dins d’un món preexistent amb les seves normes que cal seguir. Però això passa en qualsevol pel·lícula, on també has de seguir les normes del món real.
Roland Emmerich és el director que més vegades ha destruït la Casa Blanca, i vosaltres els que més cops heu arrasat Barcelona. Què té Barcelona que la fa de tan bon destruir?
— À.P.: Que és casa nostra. Volíem treballar en una ciutat que coneguéssim bé per descobrir coses a l’espectador i no caure en els clixés turístics i de postal. Si l’haguéssim ambientat a París, per allunyar-nos d’Els últims dies, hauríem caigut en els tòpics de París: el Louvre, la Torre Eiffel... A Barcelona, en canvi, tenim espais menys obvis com la Paloma, el Raval, la Torre del Rellotge de la plaça de la Vila de Gràcia, on ens hem pres la llicència de situar un búnquer de la Guerra Civil.
— D.P.: El de veritat és a la plaça del Diamant, però l’entrada tenia poca èpica.
Altres espais són el Telefèric i el castell de Montjuïc. ¿Convertir-ho en un refugi era una manera de resignificar a través del cinema un lloc travessat per una història de repressió?
— D.P.: Ara ens podríem penjar medalles, però el motiu va ser pragmàtic i no tenia a veure amb la història política del castell. I també encaixava molt que el telefèric sigui un mitjà de transport que puguis fer funcionar a cegues. No n'hi ha gaires.
— À.P.: El Telefèric és un element molt icònic de la ciutat, i la seva verticalitat és potent visualment. Espero que faci que els turistes hi vagin i que la gent de Barcelona que hi passi davant pensi "aquí passava aquella escena de la pel·lícula".
Sent una pel·lícula tan local, sobta que s’hi sentin el castellà, l’anglès i l’alemany però no el català. ¿Va ser una decisió vostra o de Netflix?
— À.P. A Els últims dies sí que se sentia el català, però aquí ja utilitzàvem massa llengües i afegir-hi el català era una capa extra de subtítols, que a molta gent no li agraden. Ara, sí que se sent megafonia en català i el català està present en rètols i altres detalls. Però no volíem complicar més la vida als espectadors, sobretot als de fora.
Després d’Hogar torneu a treballar amb Mario Casas i torneu a capgirar la seva imatge d’heroi d’acció amb un personatge fràgil i ferit. No només us agrada destrossar Barcelona, també Mario Casas.
— D.P.: Sí, i el fem patir de valent. El Mario, a més de ser un molt bon actor, és una persona increïblement dedicada. I un paper com aquest necessitava algú que ens donés sang, suor i llàgrimes, perquè desgasta molt físicament i emocionalment. A Espanya hi ha molts bons actors que m’encanten, però ningú capaç de donar tanta emoció, físic, dedicació i fragilitat. I també era un personatge que fàcilment podia caure malament, i necessitàvem algú capaç de mantenir la seva humanitat.
En el gènere postapocalíptic sempre sols estar a favor del protagonista, però aquí és fàcil que el públic hi estigui en contra bona part de la pel·lícula. Això crea una tensió interessant.
— D.P.: És el motiu pel qual volíem fer la pel·lícula, i té mèrit que Netflix ens donés llum verda. Hauria sigut menys segur que hi hagués els bons d’un costat i els dolents de l’altre, però ells també van creure que pagava la pena arriscar-s’hi. A Netflix se’l critica molt, però també fan coses així. Un estudi de Hollywood no s’atreviria a fer aquesta pel·lícula. ¿Una pel·lícula massiva amb un protagonista com aquest? Ni de conya.
Heu tingut més pressupost que a Els últims dies per recrear la Barcelona postapocalíptica, oi?
— À.P.: Sí, treballem amb més pressupost, però mai vas sobrat. Hi ha coses més ambicioses i complicades que no ens hem pogut permetre. Sempre pateixes, però a mi em va tranquil·litzar fa temps llegir una entrevista als creadors de Joc de trons en què explicaven que cada setmana rebien un mail de producció que els deia totes les coses no es podien permetre i que haurien de tallar dels guions. A Joc de trons, on semblava que ho podien fer tot!
Ara que ja teniu experiència en universos compartits com el de Bird Box, ¿us agradaria que Marvel truqués a la porta?
— D.P.: Jo ara diré una cosa de la qual segur que em penediré, però veig molt cinema de Marvel amb les meves filles i com a espectador n’estic una mica saturat, de pel·lícules de superherois. M’agradaria que la indústria es diversifiqués una mica. Ara, si truquen segurament direm que sí, perquè tenim hipoteques per pagar.
¿Compartiu les reivindicacions dels guionistes en vaga de Hollywood?
— D.P.: Sí. De fet, som membres del sindicat, i ara no estem fent res, només pensant projectes pel nostre compte. Aquesta vaga no té res a veure amb la de fa 15 anys, que l’Àlex i jo també vam viure, les amenaces que tenim ara són més existencials. La intel·ligència artificial, els residuals de l'streaming... Que els actors estiguin a punt d’anar a la vaga vol dir que els guionistes no ens hem tornat bojos. Molta gent d’aquesta indústria té cada vegada més difícil guanyar-se la vida. La gent es pensa els guionistes són uns milionaris que volen encara més diners, però tant els actors com els guionistes són majoritàriament de classe mitjana. Qui més està patint i més pot sortir guanyant en les negociacions és el guionista que pica pedra en una sitcom o una sèrie d’advocats, que les passa magres per arribar a final de mes en una societat com l’americana, molt cara i sense estat del benestar.