Queer, racialitzat i migrant: el nou cinema català a la Berlinale

Enviat especial al Festival de BerlínAlguna cosa es mou en el cinema que es fa a Catalunya, si fem cas als dos curts de producció catalana que s’estrenaran a la Berlinale que comença aquest dijous: Casi septiembre, de Lucía G. Romero, i Juanita, de Karen Joaquín i Uliane Tatit. I no perquè estiguin dirigits per dones joves, que ja no és novetat en el cinema català, sinó per la naturalitat amb què tracten realitats que la ficció sol tendir a problematitzar. A Casi septiembre, per exemple, el conflicte en la relació sexoafectiva de les protagonistes no sorgeix del fet que siguin dones o que una sigui racialitzada, sinó de la por a l’abandonament que sent l’altra. I que Juanita la protagonitzi una adolescent racialitzada és un detall menor en la reflexió del curt sobre el xoc cultural entre els estereotips estètics d’una família migrant d’origen dominicà i els de la societat catalana d’acollida.

Per a Romero, la naturalitat és la conseqüència d’entendre el cinema des de l’experiència i el vincle personal amb el material. “Represento l’amor de la manera que jo l’he viscut, i és amb dones”, diu la directora, que no vol subratllar la importància de l’aspecte racialitzat dels personatges: “És lògic que es normalitzi l’ús de personatges racialitzats ara que la gent racialitzada estem explicant les nostres històries. Però és una mica trist que els directors blancs no s’adonin que al món no només hi ha gent blanca i que el ventall de representacions que tenim al cinema espanyol es limiti a la dona de fer feines”. Romero, nascuda el 1999 a Barcelona i filla de mare catalana i pare cubà, ja va ser a la Berlinale l’any passat amb Cura sana, el seu treball de final de carrera a l’Escac, que va guanyar el premi de la secció Generation. “No només va ser l’estrena del curt, sinó la primera projecció que feia fora de l’àmbit acadèmic”, recorda encara amb emoció. Casi septiembre, el seu treball de final de màster, ha entrat en la secció oficial i optarà a l’Os d’Or al millor curt.

Els dos curts de Romero comparteixen l’absència de la figura paterna i la precarietat econòmica com a horitzó vital. La protagonista de Casi septiembre viu amb una mare negligent i tres germanes petites en un bungalou d’un càmping, el lloc més humil d’un poble de platja dominat per grans hotels. “Des del 2015 és il·legal viure en un càmping de manera permanent, però rodant el curt vam descobrir gent que ho fa igualment”, explica la directora, interessada a explorar com s’habiten “uns espais transitoris on, sovint per necessitat econòmica, es formen microcosmos al marge del model hegemònic de societat”. Mostrar aquestes realitats socioeconòmiques, sempre “com a context” perquè “no és el tema central”, també respon a una voluntat de representar el que coneix bé. “Si no hagués tingut una beca jo mai hauria pogut estudiar a l’Escac, i avui segurament no estaria fent cinema –assegura–. I m’agrada reivindicar-ho perquè sovint només fa cinema la gent de classe alta o classe mitjana-alta. De fet, arribar a l’escola va ser un xoc per a mi, perquè el context d’on venien els meus companys era radicalment diferent. Però també ha passat al revés: algunes companyes han descobert a través de mi altres realitats i han diversificat la mirada”.

Bellesa llatina

Romero celebra coincidir a Berlín amb Karen Joaquín, codirectora de Juanita. Es van conèixer al Festival de Màlaga, on presentaven els seus curts anteriors. “Recordo que li vaig dir que, tret de mi, era la primera directora negra que coneixia a Espanya –explica Romero–, i ens hem fet molt amigues”. Joaquín és dominicana i va venir a Barcelona a estudiar cinema a l’escola Ecib, com l’altra directora de Juanita, Uliane Tatit, nascuda al Brasil i periodista de formació. L’experiència com a migrant de les directores és la inspiració d’un curt sobre una nena llatina de 12 anys que vol portar biquini en contra de l’opinió de la seva mare, una dominicana que imposa a la filla valors estètics fora de sintonia amb els de la terra d’acollida, Catalunya.

“És una història sobre l’origen de les inseguretats que ens poden acabar definint –diu Joaquín–. Té a veure amb nosaltres i amb l’experiència de migrar a Catalunya des d’una cultura llatina, on la gent vesteix de manera molt més conservadora i no es fa mai topless a la platja”. Fins i tot al Brasil. “A la platja pots dur tanga, però fora està molt mal vist”, rebla Tatit. Que la Juanita parli en català amb els seus amics no només segueix la lògica d'un procés d'integració real (“viu a Catalunya, és normal que parli català”, certifica Joaquín), sinó que respon també a l’anhel de rebel·lió contra la mare. Juanita es projectarà aquests dies a la secció Generation de la Berlinale, la mateixa en què Cura sana es va presentar l'any passat i va triomfar. Passi el que passi enguany, les tres directores ja preparen projectes de llarg de ficció: Tatit sobre una prostituta brasilera víctima de la màfia del proxenetisme en l’anomenat Cas Carioca de Lugo, Joaquín una història sobre migració que es rodaria en part a República Dominicana i Romero una nova aproximació a l’univers adolescent que ja explorava a Cura sana.