Quan els Estats Units van embogir amb els Beatles

BarcelonaMés de mig segle després de separar-se, els Beatles continuen sent un dels grups més lucratius del món: només el 2019 van generar més de 60 milions d’euros en productes que van dels videojocs o els musicals amb la marca Beatles a l’enèsim rescat de gravacions inèdites. El fruit més aplaudit d’aquesta operació de necrofília comercial ha estat segurament la minisèrie documental Get back (2021), de Peter Jackson, una desbordant immersió en les tensions creatives i personals de la gravació del Let it be. No és estrany, doncs, que Disney+ torni a remenar el calaix de filmacions històriques sobre el grup amb el segell d’un altre cineasta prestigiós, Martin Scorsese, que produeix el documental Beatles ‘64 –disponible a la plataforma aquest divendres– sobre el primer viatge dels Beatles als Estats Units per actuar al xou d’Ed Sullivan.

Si Get back partia dels bruts del documental de Michael Lindsay-Hogg Let it be (1970), la matèria primera de Beatles '64 és What's happening! The Beatles in the U.S.A., el documental del 1964 en què, per encàrrec d’una televisió britànica i amb el vistiplau dels Beatles, Albert i David Maysles acompanyen la banda des de la multitudinària arribada a Nova York fins al retorn a Anglaterra, on els reben com a herois. Els Maysles, pioners del documental nord-americà modern, van posar en pràctica el seu estil observacional i no intrusiu, sense veus en off ni entrevistes, capturant la intimitat dels de Liverpool d’una manera irrepetible: els quatre Beatles relaxats i espontanis, fent bromes constantment i reaccionant a la bogeria que els envolta amb humor i naturalitat. De fet, són les imatges que, d’alguna manera, Richard Lester s’esforçava a recrear en clau de ficció a Quina nit, la d’aquell dia! (1964) i Help! (1965).

Els germans Maysles viatjaven amb el grup a la limusina, els acompanyaven a la ràdio, s’estaven amb ells als hotels i fins i tot sortien de festa amb el grup, com deixen constància les imatges d’un Ringo desencadenat a la pista de ball d’un club. L’únic que no els van deixar gravar van ser les actuacions al xou d’Ed Sullivan, però guiats pel seu instint de documentalistes van tenir la pensada genial de trucar a la porta d’una casa pròxima a l’estudi i filmar una família mentre veia la històrica actuació, seguida per 73 milions de persones: els ulls incandescents de l’adolescent que mira embadalida la pantalla expliquen la beatlemania millor que una dotzena de llibres.

Sortint de la bombolla dels Beatles

Però Beatles '64 no es limita a saquejar l’obra dels Maysles –com també feia Scorsese al documental sobre Dylan No direction home amb el mític Don’t look back de D.A. Pennebaker–, sinó que completa les imatges amb material d’arxiu de la visita i entrevistes que miren d’explicar el fenomen, tant a través de les impressions dels Beatles supervivents, Paul i Ringo (aquest últim entrevistat pel mateix Scorsese), com a través de músics de l’època o fans americans a qui la beatlemania va canviar la vida: Jamie Bernstein (filla de Leonard Bernstein), l’escriptor Joe Queenan o el productor musical Jack Douglas, que el 1965, encara adolescent, es va embarcar amb un amic en un vaixell de càrrega rumb a Liverpool i va acabar a la portada dels diaris locals. “Tu eres un d’aquells ianquis bojos?”, li diria anys després John Lennon, de qui es va acabar fent amic.

Dirigit per David Tedeschi, el muntador de confiança de Scorsese per als documentals musicals –va muntar els de George Harrison, Bob Dylan i els Rolling Stones i va codirigir el de David Johansen–, Beatles '64 surt de la bombolla dels quatre de Liverpool per examinar temes com el racisme dels Estats Units de l’època i el canvi generacional que s’estava gestant en la societat nord-americana. “Els Beatles són el primer grup blanc a qui vaig sentir dir que havien crescut escoltant música negra”, indica Smokey Robinson, de qui els Beatles versionaven You really got a hold on me. Però és Lennon, en una gravació dels 70, qui millor ho resumeix: “No agradàvem als pares dels fans perquè, bàsicament, fèiem música negra. I això sent més blancs que Elvis, perquè som anglesos!”

Hi ha més perles al documental: Ronnie Spector recordant quan els Beatles, presoners dels fans a l’hotel, van suplicar-li que els tragués de festa (“Les Ronettes érem els seus únics amics als Estats Units”) i van acabar a un local de Harlem on ningú els va reconèixer; un David Lynch emocionat al recordar el primer concert dels Beatles a Washington; la teòrica del feminisme Betty Friedan posant els Beatles com a exemples d’“homes nous” i elogiant la seva “suavitat”; la teoria suggerida per McCartney –i reforçada per l’estructura de Beatles '64– sobre la beatlemania com a catarsi amb què els Estats Units superen el trauma de la mort de Kennedy, o la rialla perplexa que se li escapa a un jove McCartney quan un periodista li pregunta seriós “quina influència exerciran els Beatles sobre la civilització occidental”. En retrospectiva, tampoc era tan exagerada, la pregunta.