J.A. Bayona: “Albert Serra i jo tenim molt més a veure del que sembla”
Cineasta, presenta 'La sociedad de la nieve' a Sitges i rep la Màquina del Temps del festival
SitgesLa història de Juan Antonio Bayona (Barcelona, 1975) no es pot entendre sense el Festival de Sitges, que va jugar un paper clau en la seva formació cinematogràfica. Però la història moderna de Sitges tampoc es pot entendre sense Bayona, un dels primers fills del festival a triomfar aquí com a director. La Màquina del Temps que el festival va entregar-li aquest dimarts abans de l'estrena catalana de La sociedad de la nieve no és només un reconeixement al director, sinó una celebració d'una història d'amor mútua.
Imagina la teva versió d'Els Fabelman. És a dir, la història d'un noi de la Trini enamorat del cinema que acaba sent director de fama internacional. Com comença la pel·lícula?
— Al cinema, veient Superman de Richard Donner al cinema Urgell. I també... Hi ha una cosa que em va passar amb cinc o sis anys: dibuixar Superman en un costat d'un foli i, en l'altre, les vies del tren i un tren passant per damunt de Superman. Després, posava el full davant d'un llum i l'encenia i l'apagava per veure com Superman apareixia i desapareixia. Vaig rodar una escena per a Un monstre em ve a veure en què el nen feia això amb King Kong. Al final no la vaig fer servir, però sempre he pensat que algun dia la recuperaria, perquè m'agrada molt.
Aquell foli és la primera pel·lícula que vas dirigir.
— Sí. Era una manera de fer cinema sense tenir una càmera. Després ja vaig tenir càmera i vaig rodar curts amb els amics o amb plastilina, però la primera pel·lícula la vaig fer sense càmera.
El teu cinema no parteix mai de la teva vida com a matèria primera. No t'has sentit temptat de fer-ho?
— D'alguna manera ja expliques la teva vida quan fas cinema, però no de manera evident. Cada vegada faig servir més la intuïció, i la intuïció té molt a veure amb els teus desitjos i pors. Spielberg sempre diu que no parla de la seva vida, però jo crec que la millor pel·lícula sobre el divorci dels seus pares no és Els Fabelman sinó E.T.
Com es vivia la cultura a casa, en una família de classe obrera de la perifèria de Barcelona?
— El meu pare era molt cinèfil, a casa es veia molt cinema, i a la meva mare li agradava molt la música clàssica. I el meu pare pinta, té una afició molt gran per la pintura i em va ensenyar a dibuixar. Els pares no van tenir una educació normal perquè van haver de treballar molt aviat, i per això mateix donaven molta importància a l'educació i la cultura, que estaven molt presents a casa.
Quan ets de classe obrera, ser artista requereix més voluntat i esforç, superar límits invisibles. Ha influït això en el fet que, com a director, sempre hagis tingut l'ambició d'arribar més lluny i no acceptar els límits que s'autoimposava la indústria?
— La meva visió inicial del cinema tenia molt a veure amb aquell primer visionat de Superman, amb l'emoció de veure Superman volar. Per a mi, el cinema no era només l'obra sinó l'esdeveniment en una sala amb públic, la sensació d'alguna cosa més gran que la vida mateixa, bigger than life, que en diuen. Però després vaig veure molt cinema clàssic per televisió: Orson Welles, Hitchcock, Kurosawa, Truffaut... I pel·lícules com La pell dura em van impactar moltíssim. Quan ets petit, les etiquetes de cinema d'autor o cinema comercial no existeixen, simplement cinema bo o dolent. I, vulguis o no, el cinema que acabes fent té molt a veure amb la cultura que has mamat de petit.
Vas ser professor a l'Escac un bon grapat d'anys. Què vas aprendre, fent de professor?
— Moltíssim. S'aprèn molt més sent professor que alumne. D'alumne, a l'Escac, s'aprèn sobretot perquè fas molta pràctica, però de professor arribes a un lloc on tens 40 persones que t'estan mirant i esperen que els diguis alguna cosa interessant, i aquí és quan comences a pensar més en el que fas, per poder articular-ho i que els alumnes ho entenguin.
Sé que una de les coses que deies als alumnes és que, per damunt de tot aprenentatge, hi ha la necessitat de trobar la pròpia veu.
— Sí, el criteri personal. Sempre els deia que era important saber què és el que t'agrada, i per què t'agrada. I això m'obsessiona. Un monstre em ve a veure és una exploració de com funcionen les històries. I si a La sociedad de la nieve tinc més bones eines per entendre com funciona la narració, és perquè he fet Un monstre em ve a veure.
Com vas trobar el teu criteri?
— Encara l'estic buscant. A més, canvia amb els anys. Jo no hauria fet aquesta pel·lícula de la mateixa manera fa deu anys. És una pel·lícula que també mostra la meva evolució com a cineasta, a millor o pitjor. Quan tu canvies, també ho fa el teu cinema.
Deia l'altre dia Víctor Erice que de vegades fas les pel·lícules per esbrinar quin sentit tenia fer-les.
— Això ho diu també Fellini; a Vuit i mig, pregunten al protagonista de què va la següent pel·lícula i ell respon que encara està esbrinant de què anava l'anterior. Quan parteixes de la intuïció, has d'esbrinar què era aquella espurna que va encendre el projecte mentre el feia. A La sociedad de la nieve, he intentat que la pel·lícula es mogui per ella mateixa. De vegades començava una escena i no sabia on s'acabaria.
¿És la pel·lícula en què el resultat s'ha allunyat més del que inicialment pensaves que seria?
— Sí. La pel·lícula parteix d'un llibre de testimonis de setze persones molt diferents, sense una idea en comú. I el que vam plantejar és un viatge el més semblant possible a la realitat que ells van viure i, des d'allà, intentar esbrinar el sentit del que van viure. Perquè al contrari de Viuen!, que era una pel·lícula d'acció, aquesta és una pel·lícula de reflexió. I al final t'adones que la resposta no existeix. Això m'ho deia la María Belón, la protagonista real de Lo imposible: “Jota, no sé què estàs buscant, però espero que no ho trobis mai”. I això és fer cinema: gratar i aprendre de nosaltres mateixos.
També has après molt al Festival de Sitges, que t'ha entregat el premi d'honor Màquina del Temps. ¿Recordes la primera vegada que vas veure una pel·lícula al festival?
— Clarament. Va ser L'exèrcit de les tenebres, de Sam Raimi, el 9 d'octubre del 1992, que ho vaig mirar l'altre dia. I no me'n recordava, però va ser el dia que van donar la Màquina del Temps a Sam Raimi. I ahir, per sorpresa, van posar un vídeo de felicitacions abans del lliurament i hi sortia Sam Raimi felicitant-me, perquè amb el temps hem coincidit promocionant pel·lícules i tenim bona relació. I va ser molt estrany veure com es tancava el cercle.
Un altre dels vídeos de felicitacions el va fer Albert Serra. Segurament no hi ha dos cineastes catalans més internacionals i més diferents que vosaltres dos.
— Quan escolto les seves entrevistes m'adono que Albert Serra i jo tenim molt més en comú del que sembla. M'agrada molt el procés que fa, que també és molt intuïtiu, d'arribar a aquesta performance on ja no saps si el que està passant és la realitat, la interpretació o què és. La recompensa més gran que puc tenir com a director és quan veus alguna cosa davant la càmera i ja no saps si està interpretat o està passant de veritat. Em passava a Lo imposible amb Naomi Watts. I Albert Serra arriba constantment a aquest punt màgic amb els actors, perquè planteja el rodatge des d'aquesta perspectiva de provocar els accidents feliços.
¿Recordes també la primera vegada que vas presentar un treball teu a Sitges?
— Sí, va ser un curt que vaig rodar com a pràctica, es deia La gente sobre el tejado. No en tinc còpia ni jo, d'aquest curt. I després ja vaig venir amb El hombre esponja a la secció oficial de curts. Però recordo molt el dia que Jaume Balagueró va presentar el seu curt Alícia. Era molt impressionant veure algú que formava part del teu grup, que cobria el festival i que veia pel·lícules amb tu, que feia el salt: dirigir un curt i guanyar el premi a millor curtmetratge. I després va fer Els sense nom, que demostra la importància de Sitges, que ha sigut clau per a la nostra formació però també com a motor de la indústria, perquè hi ha tota una generació de cineastes que han crescut sota el segell del festival.
Fa poc, a la Mostra de Venècia, reconeixies a l'ARA que amb les teves primeres pel·lícules anaves als festivals amb certa arrogància, però que ara et senties més insegur i vulnerable.
— El primer que fas quan no et sents del tot segur és imposar, però després aprens a escoltar i t'adones que una bona idea pot venir de qualsevol lloc. La sociedad de la nieve l'hem fet en col·laboració amb els actors: els he deixat tota la llibertat del món, els he posat en contacte amb els supervivents, amb les famílies dels morts, i els he deixat tot l'espai perquè provessin coses i que així la pel·lícula fos més orgànica. Ho deia Erice, que un guió no és res fins que un actor l'interpreta. I Godard també deia que el rodatge destrossa el guió i el muntatge destrossa el rodatge. És una manera d'entendre que el cinema és una recerca constant per arribar a l'essència.
Has reivindicat moltes vegades la importància de protegir les sales, però La sociedad de la nieve tindrà una estrena limitada en cinemes abans d'arribar a Netflix. ¿És el peatge que has hagut de pagar per poder rodar-la com volies?
— Sempre he sigut un gran defensor de la sala de cinema, i durant deu anys vaig intentar fer aquesta pel·lícula per a les sales de cinema. Però les finestres tradicionals de finançament no eren suficients per al pressupost que necessitava, que és el pressupost mitjà d'una pel·lícula nord-americana. I si volia fer-la amb aquest pressupost no podia ser en castellà ni amb actors desconeguts. Això ja li va passar a Alfonso Cuarón amb Roma. Què hem de fer els directors que portem deu anys esperant si arriba Netflix i posa els diners sobre la taula? Cal un punt de trobada entre les sales de cinema i Netflix, perquè aquestes pel·lícules de producció independent i pressupost alt puguin arribar a tot el món, també a les sales de cinema.
I ja que parlem del tema, com va el finançament de A sangre y fuego, l'adaptació que vols rodar del llibre de Chaves Nogales sobre la Guerra Civil?
— Mira, en això estem. No és fàcil, perquè és una pel·lícula gran, en castellà i amb actors espanyols. A veure com funciona La sociedad de la nieve. Si funciona molt bé, serà més fàcil.
Després de Jurassic World i Els anells de poder has abandonat les grans produccions. ¿Veus possible assolir algun dia el nivell de control que tens a La sociedad de la nieve en projectes rodats a Hollywood?
— A Sidney Lumet li vaig llegir que el següent projecte que tries sempre és el resultat directe del que acabes de fer. La pel·lícula que acabes de fer sempre deixa una empremta molt forta i, d'alguna manera, necessites treballar a la contra. Jo vinc de fer Jurassic World i Els anells de poder, dues produccions de les quals estic molt orgullós i que m'han permès fer La sociedad de la nieve, però són produccions molt tancades, on el sistema és molt rígid i jo no tenia el control sobre el muntatge final. Per això vaig sentir la necessitat de fer La sociedad de la nieve. I, segurament, la llibertat amb què he rodat aquesta història és resultat de les limitacions que vaig tenir en les anteriors.
Sempre dius que el cinema és la teva vida. ¿Entregar-te d'aquesta manera al cinema ha comportat alguna renúncia?
— Jo no tinc la sensació d'haver entregat la meva vida al cinema. Al contrari, és el cinema el que m'ha donat les eines per defensar-me a la vida i entendre millor el món en què visc. És la meva vida, el que volia fer des que vaig veure Superman.
Per tant, allò de fer deu pel·lícules i retirar-se, com Tarantino, ni parlar-ne.
— Jo m'identifico més amb Scorsese, que diu que té moltes pel·lícules per fer, que és ara quan s'està adonant de què va això de fer pel·lícules però que ja no li queda temps. I em sembla molt més humil que això de Tarantino d'anunciar que no farà cap més pel·lícula.
Només tens 48 anys, però ja sents la urgència d'aprofitar el temps?
— Quan ahir pensava en el temps que fa des que vaig venir a Sitges per primera vegada... Sembla que fos ahir, però ja són 30 anys, i han passat volant. I quan penso que d'aquí 30 anys en tindré 77 o 78, em sento molt més a prop de Scorsese que de Tarantino.