El bar

Ja és un lloc comú parlar dels problemes de guió que sempre tenen les pel·lícules d’Álex de la Iglesia. El patró sempre és el mateix: plantejament original i prometedor, desenvolupament tirant a barroer que converteix la trama en un galimaties de possibilitats mal aprofitades i tercer acte embogit: una mica caòtic en el millor dels casos, un estirabot màxim, en el pitjor.

Però, com que aquest esquema sempre és igual, potser va sent hora de pensar que a De la Iglesia ja li està bé aquest model de relat poc versemblant i astracanat. Així doncs, estaria bé començar a valorar les seves pel·lis també per altres actius, més enllà de l’argument (que sí, que sempre s’acosta més al nyap que a la filigrana).

El bar, per exemple, és una història de ciutadans infectats per un virus perillós (pot semblar un espòiler, però els títols de crèdit ja ho avisen) que es queden tancats en un bar dels de tota la vida. Amb aquests elements, i més enllà de la trama, De la Iglesia aconsegueix crear un retrat-caricatura social de l’Espanya contemporània; potser és massa gruixut, però també és representatiu dels tipus de persones, de diferents edats i classes socials, que conviuen (de manera poc harmoniosa) avui en dia als nostres carrers.

Aquestes peces al tauler de joc són també una excusa per crear una estètica de costumisme llardós, molt de còmic de línia bruta, que aconsegueix que el cinema de De la Iglesia connecti amb l'espectador, senzillament, perquè reconeix molt bé la ferum que fan els seus personatges i situacions.