Ballem per tornar a viure
Més enllà de 'La La Land', el cinema torna a abraçar la dansa. 'Timecode', el curt de Juanjo Giménez nominat als Oscars i guanyador de la Palma d'Or a Canes, recupera el moviment en temps de desconnexió entre el cos i la ment
Com diu un noi al final de Timecode, el curtmetratge de Juanjo Giménez guanyador de la Palma d'Or a Canes i nominat a l'Oscar, “Jo no sé ballar”. És més, sembla que vivim un moment d'especial desconnexió amb el cos. Allunyats cada cop més de la natura, ens agafem al ioga per recuperar el vincle entre el nostre cos i la nostra ment. Són els temps moderns, els de la comunicació a través de les xarxes, els de l’amor virtual. Pot ser que, en el fons, Timecode tracti precisament de tot això.
El curt, que es pot veure a la plataforma online Filmin, presenta una dona que treballa en un pàrquing i que, mitjançant la dansa, aprèn a comunicar-se amb el seu company, amb qui normalment només es diu un simple “Hola”. Timecode suposa una mena de retorn als orígens del cinema: quan les paraules sobraven i tot s’expressava visualment.
La dansa es presenta com una forma d’humanisme, en un entorn, el del pàrquing, essencialment despersonalitzat, amagat sota terra. Aquesta manera d’ocupar l’espai amb el cos en moviment té molt a veure amb alguna de les peces de Lali Ayguadé, protagonista del curt de Giménez i una de les ballarines més interessants de la dansa catalana. La seva presència resulta fonamental per entendre un curt com Timecode, ja que no només destaca pel treball que fa amb el cos, sinó també per la seva mirada i el seu rostre, dur, seriós.
La mirada de la Luna, el personatge que interpreta Ayguadé, es veu filtrada constantment per les pantalles de vigilància. De nou, aquests són els temps moderns, que menyspreen el tacte i tot allò que és orgànic. D'aquí, també, que el curt comenci ensenyant-nos com la protagonista arriba a la feina, vestida amb una roba de carrer alegre i estiuenca. Poc després, es canvia i es posa l’uniforme: camisa gran i blava, pantalons negres, una peça més de l’engranatge.
Ayguadé ha treballat a la companyia Akram Khan, el 2010 va ser nominada com a ballarina excepcional pels Premis de la Crítica de Londres i el 2013 va crear els duets curts Saba i Incógnito. Aquesta última peça conté alguns dels elements que podem veure a Timecode: alguns moviments, i la presència del ballarí Nicolas Ricchini, que és el partenaire d’Ayguadé al curt de Juanjo Giménez. L’important, però, és l’ocupació de l’espai públic. Ballen en places, en parcs, llocs que són de tots però que sovint s’han de recuperar. Allà, els cossos es toquen, es troben, com si la presència física es pogués convertir en una altra cosa, en emoció.
En el fons, es tracta d’un gest polític. De retorn a un paisatge públic, a una comunicació més íntima, més humana. Tot això es veu també a Timecode. En aquest sentit, què millor que la dansa, que el cos, que és carn, que viu, per tornar a l’humanisme?
Aquesta és, de fet, la idea principal d’Atma, l’últim treball de la cineasta Carla Subirana. En aquest curt hi trobem una mena de guerrera anomenada Atma. Vestida encara per a la batalla, apareix enmig del bosc, i hi pateix una transformació. Reconnecta amb la natura, i amb el cos. De nou, tot passa a partir de la dansa.
L'impacte de l'era digital
La protagonista, Núria Guiu, també és ballarina. I la seva trajectòria també està lligada a tot allò que transmet Atma. De fet, Guiu havia fet un taller sobre el qual es podia llegir la següent declaració d’intencions: “Els treballs fets recentment com a coreògrafa giren al voltant d’una reflexió sobre les noves tecnologies i la seva influència sobre la percepció del nostre propi cos. L’impacte de l’era digital sobre la nostra connexió i/o alienació entre cos i ment, sobre la nostra percepció del temps i l’espai i sobre la nostra presència o capacitat de viure en el present són conceptes als quals Núria Guiu s’acosta a través del moviment”.
La dansa implica una connexió amb el cos que té poc a veure amb la nostra època, amb un món dominat per pantalles i teclats. A Atma, Subirana cita Henry David Thoreau, l’autor de Walden, l’assaig econòmic, filosòfic i humanista que va escriure a partir de la seva pròpia experiència. Thoreau es va escapar als boscos per fugir de la dèria consumista imposada pel capitalisme. Al final de Timecode, quan el nou empleat diu que no sap ballar, entenem també que els dos protagonistes han deixat el pàrquing, dansant, amb un moviment que, a la manera de Thoreau, es converteix en un gest de desobediència, de resistència cap a uns temps que ens distancien bruscament de la nostra humanitat.
