A ‘Bajo la piel de lobo’, Mario Casas vol matar el llop
Amb una arrencada que recorda El renacido d’Alejandro González Iñárritu, tot i que acaba tenint més del Jeremiah Johnson de Sydney Pollack, Bajo la piel de lobo ens situa en el terreny dels films que ressegueixen l’estil de vida d’un home que viu aïllat enmig de la natura de manera voluntària. Aquí és un paranyer, l’últim habitant d’un poble abandonat a dalt de les muntanyes que amb prou feines manté contacte amb els seus veïns de la terra baixa. Més solitari que salvatge, més esquerp que perillós, el protagonista s’enfronta a un repte més difícil que el de sobreviure sol en un paratge indòmit: intentar mantenir-hi un mínim nucli familiar.
En la seva opera prima com a director, Samu Fuentes du a terme una clara aposta pel poder de les imatges a l’hora de narrar aquest drama en què la supervivència té tant a veure amb els afectes com amb l’experiència o la força. L’acabat visual és sens dubte bell i espectacular, però resulta en excés polit i correcte per a una pel·lícula que demana més aspror i corporeïtat, sobretot per transmetre’ns com l’entorn erosiona els sentiments dels personatges. Un Mario Casas més cepat que de costum s’esforça per resultar convincent en un registre poc habitual que li exigeix una interpretació alhora molt física i continguda. Se’n surten millor Irene Escolar i Ruth Díaz, com les dones que intenten domesticar el llop solitari.
