‘El autor’, la història d’un miserable
Quines són les forces que hi ha darrere de l’acte creatiu? Què és el que empeny una persona a donar forma artística a les seves emocions, a modelar un relat i portar-lo més enllà de la imaginació? Si la setmana passada Jaume Balagueró ens proposava a Musa una fantasia gòtica sobre les muses com a font d’inspiració i com a cúmul d’energia destructora, aquesta setmana Manuel Martín Cuenca reflexiona a El autor sobre l’ànima creativa des d’un vessant més arrelat a la realitat però amb una mirada igual de destructora, potser més fosca i misantropa.
El d’Almeria ha fet seva la primera novel·la de Javier Cercas, El móvil, per parlar-nos de l’Àlvaro, un notari en crisi encarnat per un Javier Gutiérrez de rictus frustrat, en la que podria ser una de les seves millors interpretacions. El protagonista aspira a ser un novel·lista seriós després que la seva dona s’hagi convertit en una escriptora de best-sellers famosa i, de fet, les ànsies del personatge per aconseguir fer l’obra perfecta i els seus deliris de grandesa es van magnificant a mesura que creix l’odi contra la seva esposa, una María León que sens dubte interpreta un dels pitjors personatges femenins que ha donat el cinema espanyol en anys.
Perquè Martín Cuenca ha dibuixat l’Amanda com una dona antipàtica, més aviat sense empatia per la resta de la gent, i sembla que només pot existir en l’univers d’El autor perquè justifica la baixesa moral del personatge de Gutiérrez. Qualificar el treball de misogin potser és fer-ne un gra massa, però queda clar que el director no ha calibrat les implicacions de l’estira-i-arronsa que protagonitza la parella.
Sense pietat
En tot cas, El autor no vol fixar-se en els problemes d’un matrimoni que no se suporta, sinó explicar la història d’un miserable i com l’enveja alimenta la seva pulsió creativa, i quan el protagonista descobreix el poder de manipular la gent del voltant per transformar-los en material literari, es descobrirà com un gran mediocre. En aquest sentit, Martín Cuenca no té pietat i ens mostra el personatge en un entorn d’una intimitat desarmant: en un pis gairebé buit, el protagonista decideix treure’s tota la roba i quedar-se nu enfront de l’ordinador en blanc, amb els collons sobre la taula, perquè vol convèncer-se a ell mateix que ell també pot escriure com Hemingway, com un home de veritat.
Així doncs, ni l’Álvaro, ni l’Amanda, ni tan sols el Juan, el professor d’escriptura creativa de Gutiérrez, interpretat per un Antonio de la Torre que pretén funcionar com a contrapunt còmic però que sobreactua, esquiven l’esmolat escrutini del cineasta. El resultat pot semblar desolador, però sobretot deixa un somriure congelat. D’aquells inquietants.
