La cara del petit Shota obre i tanca la nova pel·lícula de Hirokazu Kore-eda, Un asunto de familia, com si a través dels seus ulls el japonès ens interpel·lés per descobrir-nos la possibilitat d’una nova definició de família, més enllà de la qüestió de la consanguinitat. Els lligams familiars i els conflictes de parentiu són el principal tema de reflexió del cinema de Kore-eda des de Ningú sap (2004) –un treball que ja ens parlava d’una maternitat i paternitat absent, segurament cruel–, i ha estat present en diversos llargmetratges fins a cristal·litzar en aquest últim film, que podria funcionar com a compendi de moltes de les seves obsessions.
A Un asunto de familia, Kore-eda ens parla d’un clan de lladregots que, entre furt i furt, rescaten una nena abandonada i decideixen adoptar-la. La càmera ens introdueix en el dia a dia d’aquesta atípica família i ens deixa observar la seva intimitat per oferir-nos una visió de la pobresa (econòmica) i la bonhomia inusuals, una estampa de la bondat de la classe obrera que ens retrotrau a les faules humanistes del neorealisme italià de manera molt clara. Però Kore-eda no s’atura en aquesta imatge –tan colpidora, d’altra banda– i ultima un tercer acte en què la tensió salta pels aires i la veritat acaba sortint a la llum per posar en pantalla interrogants d’una complexitat moral tan directes com incòmodes.