Assassin's creed

Quan una pel·lícula adapta una novel·la, i en això hi devem estar d’acord gairebé tots, va bé haver llegit el llibre abans per equiparar mèrits i formar una opinió més autoritzada sobre el traspàs del text a la pantalla. Quan s’adapta una sèrie de televisió o un còmic, aquest consens sobre la necessitat de coneixement previ del material original ja és una mica més lax. I quan el que s’adapta és un videojoc, llavors aquest requeriment de competències comparatives directament és passa per alt (almenys, en l’exercici de la crítica, que el target natural de l’adaptació sí que serà expert en la matèria). Seria bo no caure en aquest menyspreu apriorístic (els videojocs no tenen la mateixa categoria que el cinema, oi?) i jugar a alguna entrega de la nissaga Assassin’s creed abans de valorar aquesta versió en cinema. I, fins i tot, consultar l’amic gamer de confiança i atendre el que ens diu: que aquesta creació de Patrice Désilets i Jade Raymond és extremadament popular i gairebé cada any hi ha un nou joc que ho peta, que la construcció de mons i èpoques és una de les seves fortaleses, que la narrativa és una de les febleses (forats de guió, trampes de relat, conflictes poc clars...) i que, en resum, és una mica El codi Da Vinci dels videojocs o un bestseller sobre templers d’aquells que ja avorreixen fins i tot els lectors de bestsellers de templers.

Embolic i fuga

Doncs bé, gairebé tot el que es pot dir dels videojocs d’Assassin’s creed també és aplicable a la pel·lícula. I el gairebé no és precisament positiu: la reconstrucció de la decadència d’Al-Àndalus el 1492 és extraordinàriament lletja: zero en exotisme, menys 1 en evocació i fantasia. La resta ja són defectes que vénen de fàbrica: garbuix narratiu, mission statement difícil de desxifrar (per als espectadors i, fins i tot, per als protagonistes) i nul sentit de la construcció dramàtica i poca inventiva a l’hora de plantejar girs i seqüències. Davant d’aquest panorama decebedor (perquè decep que el director que va adaptar amb força gràcia l’any passat Macbeth amb estil de videojoc fracassi ara tan estrepitosament: les escenes d’acció són apagades i matusseres), la imaginació de la platea vola en preguntes laterals: ¿és la poma de l’Edèn una metàfora de l’imperi Apple?, ¿són els assassins encaputxats una al·legoria d’Isis?, ¿quin deu haver sigut el caixet d’alguns grans actors del càsting per sortir només uns minuts?, ¿quina carrera espera a Fassbender el dia que ja no pugui lluir abdominals? ¿els matalassers deuen estar contents o no que surti tan visiblement el Vicente Calderón? I així, anar passant l’hora i mitja...