'Asesinato en el Orient Express', el pitjor film de Kenneth Branagh?

Des de les adaptacions de Miss Marple protagonitzades per la gran Margaret Rutherford, i l’extraordinari Testimoni de càrrec (1957) de Billy Wilder, fins a arribar als Poirot amb el rostre, la panxa i l’elegància de Peter Ustinov i les encantadores produccions de la Cannon. I entremig una raresa, un Assassinat a l’Orient Express (1974) entre decadentista i expressionista, injectat d’un enorme magnetisme i un repartiment fabulós. El llegat d’Agatha Christie ha sigut llaminer per al cinema –també per a la televisió- i s’hi ha acostat gairebé sempre des d’una mirada popular, amb l'afany comercial que la mateixa escriptora va assaborir i que ara Kenneth Branagh ha abraçat per servir-nos el que amb força probabilitat és el seu pitjor film.

En altres èpoques delicat i elegant, el responsable de films tan estimables com Els amics de Peter, Molt soroll per no res i Hamlet, sembla haver desaprès de manera completament insòlita tot allò que té relació amb la precisió del seu ofici, l’habilitat narrativa i la cura en l’adaptació literària. Per explicar la història d’un assassinat, dotze sospitosos i un detectiu amb bigoti que els investiga a bord de l’Orient Express aturat per la neu en plena Iugoslàvia nevada, el director opta per un registre entre la farsa i el vodevil que a estones se li’n va tant de les mans que voreja talment la paròdia. Desdibuixa la trama i els personatges –amb uns actors que poques vegades deuen haver estat pitjor- de manera incomprensible fins que es fan anecdòtics, imperceptibles, fonedissos.