L'art del cameo: de Hitchcock i Stan Lee a Tom Cruise

BarcelonaA la meitat deBullet train, el thriller d’acció amb Brad Pitt que lidera la taquilla aquests dies, apareix un actor que no figurava ni als crèdits de la pel·lícula, ni al tràiler ni als cartells: Channing Tatum. I a l’escena final, la veu amb qui Pitt ha parlat durant tota la pel·lícula es revela com Sandra Bullock. Curiosament, uns mesos abans era Brad Pitt qui feia una aparició breu i molt divertida com a mercenari bregat en mil missions a la comèdia de Bullock i Tatum La ciutat perduda. L’intercanvi de cromos demostra el valor estratègic que ha cobrat el cameo en el cinema modern: aquesta aparició breu i puntual ha deixat de ser una picada d’ullet per a connaisseurs i s'ha convertit en un actiu comercial de la pel·lícula. Però de cameos n’hi ha de molts tipus, i no tothom en domina l'art.

El primer cameo

El cameo apareix al cinema poc després de l’star system, quan els actors deixen de ser figures anònimes i el seu nom comença a funcionar com a esquer comercial de les pel·lícules. Tanmateix, historiadors del cinema com Joceline Andersen –autora de Stars and silhouettes. The history of the cameo role in Hollywood– situen el primer cameo de la història en el melodrama Vitagraph romance (1912), quan els executius reals de la productora del film (Vitagraph) es posen davant la càmera per interpretar-se a ells mateixos. Poc després es comencen a veure cameos de Chaplin en curts de Fatty Arbuckle i viceversa, precisament quan tots dos estaven a sou de Keystone, un dels primers estudis de Hollywood. I és que en els inicis del cinema els cameos eren sempre d’actors d’un estudi en pel·lícules del mateix estudi i funcionaven sobretot com a tàctica de promoció empresarial.

El cameo clàssic

A El crepuscle dels Déus (1950), Billy Wilder enlaira el cameo a la categoria de gest artístic. La pel·lícula acompanya, perquè és un àcid retrat de la fira de vanitats de Hollywood en què la vella estrella del cinema mut Gloria Swanson interpreta la vella estrella del cinema mut Norma Desmond. El joc de miralls va un pas més enllà en el cas de Cecil B. DeMille i la columnista Hedda Hopper, que s’interpreten a ells mateixos afegint una pàtina de realisme a la història. Però els cameos més recordats són potser els de Buster Keaton, Anna Q. Nilsson i H.B. Warner, velles glòries del període mut convertides en relíquies que juguen al bridge amb Swanson. Les "estàtues de cera", els descriu al film William Holden. La pel·lícula va posar de moda els cameos a Hollywood, una tendència que va acabar derivant en l’ús cínic del recurs en grans produccions dels anys 50 i 60 com La volta al món en 80 dies o El món és boig, boig, boig, atapeïdes de cameos d’estrelles amb ganxo com Frank Sinatra o actors en hores baixes però familiars per al públic com el mateix Keaton.

Cameos d’autor

Més que una anècdota cinèfila, la quarantena de cameos d’Alfred Hitchcock en pel·lícules seves va acabar sent un dels trets definitoris de la seva obra, gairebé una marca d'autoria: irònica, juganera i entregada a l’artifici. "El primer [a The lodger, del 1926] el vaig fer per motius pràctics –explicava el director a Truffaut–. Els següents, per superstició. Finalment es va convertir en un gag". Al cameo de Topaz (1969), per exemple, Hitchcock apareix en una cadira de rodes i, de sobte, s’aixeca per saludar un home. La presència fugaç del director en el pla –de vegades, com a Nàufrags (1944), impresa en un diari– es va acabar convertint en un joc per als fans, tant que el director preferia aparèixer en els primers minuts perquè així el seu cameo no distrauria els espectadors de la trama.

Altres directors aficionats al cameo són Scorsese –esgarrifós com a client misogin a Taxi driver (1976)–, Roman Polanski –tallant el nas de Nicholson a Chinatown (1974)–, Peter Jackson, François Truffaut o Quentin Tarantino, que té un cameo memorable al drama indie del 1994 Sleep with me, on l’autor de Reservoir dogs (1992) és un cinèfil que defensa amb passió que Top gun (1986) és "la història d’un home lluitant contra la seva pròpia homosexualitat". I dos dels millors cameos de directors van ser en films de Godard: Fritz Lang a El mensypreu (1963) i Samuel Fuller i la seva mítica definició del cinema a Pierrot el boig (1965): "Amor, odi, acció, violència, mort. En una paraula: emoció".

Cameos superheroics

Hi ha sobretot dos tipus de cameos al cinema de superherois: el de les aparicions sorpresa en l’escena postcrèdits, un gènere inaugurat per Samuel L. Jackson a Iron Man (2008), i el dels cameos en pel·lícules Marvel del guionista Stan Lee, que ja com a editor de còmics tenia una tendència natural al protagonisme. De la cinquantena que va filmar entre pel·lícules i sèries, un dels més divertits és el d’Els Quatre Fantàstics i Silver Surfer (2007), on feia d’ell mateix i no el deixaven entrar al casament entre Míster Fantàstic i la Noia Invisible ("Stan Lee? Sí, ja", deia el porter), però el més substancial no és en una pel·lícula de Marvel sinó a la comèdia de Kevin Smith Mall rats (1995), en què oferia consell sentimental a un dels protagonistes. Hi ha cameos superheroics que s’escapen de les categories anteriors, com el de Hugh Jackman a X-Men: Primera generació (2011), on apareixia com a Logan uns segons per engegar al Professor X i Magneto un contundent "Go fuck yourself" (fes-te fotre).

El cameo més car

Per la seva aparició al principi de Superman (1976) interpretant el pare del superheroi, un paper que va rodar en només 13 dies, Marlon Brando es va endur 3,7 milions d'euros, un rècord en l’època que, ajustant la inflació, equival avui a 19,27 milions. Per contracte, a més, tenia dret a l’11,75% dels beneficis finals de la pel·lícula, que van arrodonir el seu sou fins als 19 milions, que equivalen a prop de 100 milions actuals. Altres xifres més modestes són els 500.000 euros de Sean Connery pel seu cameo sorpresa al final de Robin Hood: el príncep dels lladres (1991) o el milió d’euros a Mark Hamill per la seva aparició a El despertar de la Força (2015), on ni tan sols té frase. Quan el cameo és un favor o es fa per diversió el sou pot ser simbòlic, com els "1.000 euros i un cafè" que va rebre Brad Pitt a Deadpool 2 (2018), on l’actor interpretava un superheroi invisible i, de fet, només se’l veia un segon mentre s’electrocutava.

Cameos autoparòdics

Bona part dels cameos són celebracions de la fama, però també n’hi ha que juguen a subvertir la nostra idea de la celebritat. A la comèdia Tropic thunder (2008) costava de reconèixer Tom Cruise en el paper del productor de Hollywood Les Grossman: misogin, groller, alopècic i amb sobrepès, era l’antítesi de tots els personatges anteriors de Cruise. Allunyar-se radicalment del que s’espera d’ell genera en l’espectador una tensió divertida i, a més, reforça el prestigi de l’actor mostrant que és capaç de riure’s d’ell mateix i sortir dels seus rols arquetípics. Però l’autoparòdia pot ser més explícita quan Cruise s’interpreta a ell mateix, com a l’esquetx amb què arrenca Austin Powers a Membredaurat (2002), quan Julia Roberts i Bruce Willis apareixen al final de la sàtira El joc de Hollywood (1992) o fins i tot quan Michael Jackson interpreta (sense maquillatge) un àlien a Men in black 2 (2002).

Addictes al cameo

Alguns actors semblen gaudir especialment dels cameos. Matt Damon, per exemple, acumula una quinzena d’aparicions inesperades en pel·lícules. De vegades és un paper breu i contundent com el del capo del thrillerNo sudden move (2021) o l’astronauta rescatat d’Interstellar (2014), però també es presta a l’autoparòdia: a Jay i Silent Bob contraataquen (2001) ell i Ben Affleck recreaven un hipotètic rodatge de L’indomable Will Hunting 2, i a Thor: Ragnarock (2017) feia d’actor asgardià que interpreta Loki en una obra de teatre, un paper que, per cert, va reprendre a Thor: love and thunder (2022). Algun cop es tracta d’un favor a cineastes amics com Kevin Smith (Jersey girl, Chasing Amy), Steven Soderbergh (Che: Part 2, Unsane), Gus Van Sant (Descobrint Forrester), George Clooney (Confessions d’una ment perillosa) i també a la personal Youth without youth de Coppola. Un altre addicte al cameo és Bruce Campbell, però sobretot a les pel·lícules del seu amic Sam Raimi: ha aparegut en gairebé totes.

Cameos delirants

Hi ha un cameo més gloriós que el del teòric de la comunicació Marshall McLuhan a Annie Hall (1977)? Fart de sentir el discurs pedant d’un home a la cua del cinema, Woody Allen s’encara amb ell i comencen a discutir sobre Marshall McLuhan. Quan l’home diu que dona un curs sobre McLuchan a la Universitat Colúmbia, Allen diu: "Té gràcia, perquè tenim aquí McLuhan". I treu de darrere d’un cartell l’autèntic McLuhan, que li diu al professor: "Vostè no ha entès res de la meva obra". La idea inicial d’Allen era que el cameo fos de Buñuel o Fellini, que no van poder; McLuhan era la tercera opció. Un altre cameo inoblidable és el de l’escriptor Hunter S. Thompson a l’adaptació de Por i fàstic a Las Vegas (1998): Johnny Depp, en ple viatge psicodèlic, l’assenyala tot cridant embogit: "Soc jo, soc jo!". I Michael Winterbottom fa un ús brillant del cameo a 24 hour party people (2002) quan el narrador trenca la quarta paret durant l’escena en què Howard Devoto i la dona de Tony Wilson carden al lavabo i revela que un dels extres de l’escena és el Howard Devoto real, que diu: "Jo no recordo que això passés".