¿Un maltractador pot ser una bona persona?

BarcelonaLa directora grega Efthymia Zymvragaki, establerta a Barcelona des de fa dues dècades, va rebre fa uns anys el correu d’un home, l’Ernesto. "En la violència familiar sempre hi ha una víctima i un maltractador. Doncs bé, jo soc el maltractador", deia l’home, que volia convertir la seva vida en una pel·lícula. L'Ernesto buscava explicacions al seu comportament perquè ell no es considerava "mala persona", tot i assumir haver fet "coses molt dolentes". I adjuntava al correu una novel·la que havia escrit "sense excuses", amb la "genuïna aportació del dolent de la pel·lícula". A Zymvragaki li va sorprendre molt "la claredat i el coratge" que requeria presentar-se com a maltractador. "La novel·la estava escrita de manera visceral, sense tècnica literària, però amb una força que em va emocionar –explica la directora–. Ell no sortia ben parat, però tenia el valor d’enfrontar-se als seus dimonis i el desig de tenir una bona vida i calidesa emocional en les seves relacions".

Intrigada i remoguda per la història de l’Ernesto, Zymvragaki va anar a trobar-se amb ell a Tenerife. Allà va conèixer un home turmentat per una infància traumàtica sota l’ombra d’un pare violent i també per la seva pròpia condició de maltractador, amb un desig genuí de trobar una solució al seu problema i transformar-se. El resultat d’aquella trobada –i d’altres que van seguir– és Ara la llum cau vertical, un documental punyent que no només s’apropa a la figura del maltractador, sinó que dialoga amb la història familiar de la directora i les ferides emocionals d’haver crescut en una Creta profundament patriarcal. "Amb quin dret puc compartir la història de l’Ernesto si jo no faig el mateix? No seria just –diu Zymvragaki–. A més, mostrar el meu dolor era una forma de vèncer la resistència que provocava el tema en la gent, perquè si jo ho puc resistir, si a mi em fa bé escoltar l’Ernesto, als altres també". El documental, seleccionat per als Premis de Cinema Europeu, es va presentar al Festival DocsBarcelona, ha passat per festivals europeus i americans, i s'estrena a sales el 3 de novembre.

L’Ernesto s’allunya del retrat robot que es té dels maltractadors, tant pel reconeixement explícit que fa del dolor que ha causat com pels esforços per erradicar aquesta part d’ell mateix, o almenys conviure-hi sense ferir ningú. El pacte al qual ha arribat amb la seva parella actual és esfereïdor: si un dia ella el veu i no reconeix l’home que estima, ha de recollir tots els ganivets de la cuina, tancar-los amb clau i marxar de casa de seguida sense dir-li res. En l’Ernesto hi conviuen el desig desesperat de ser feliç i estimar i, alhora, de protegir els altres de les seves "crisis". De fet, conscient d’haver interioritzat la violència per culpa del seu pare maltractador, fa tres dècades que va allunyar-se del seu propi fill i no l’ha tornat a veure mai. "És la decisió més encertada que he pres en la vida", assegura.

Donar veu a un maltractador no és una decisió que la directora prengui a la lleugera, sabedora que la tradició feminista ha sigut fer costat incondicionalment les víctimes. Però Zymvragaki defensa la importància de "visibilitzar" el maltractador perquè "si no el veiem, no existeix". El problema, afegeix, és que "el maltractador forma part de la societat i de nosaltres, que hem crescut en una cultura patriarcal i violenta i som fills i filles de guerres". "Les víctimes han de parlar i s’han de visibilitzar, però també hem de poder veure el maltractador sent com és, una persona que pateix, perquè si ho convertim en una figura grotesca també ens caricaturitzem a nosaltres i ens neguem la possibilitat de veure’ns com som", diu la directora.

Una mort alliberadora?

El retrat del personatge que fa Ara la llum cau vertical està travessat inevitablement pel suïcidi de l’Ernesto, que es va produir quan Zymvragaki ja feia un any que rodava el documental, però encara no veia a prop el final. La mort va provocar en la directora "emocions contradictòries", des de la sensació d’abandonament fins a pensar si podria haver fet alguna cosa per evitar-la. Evidentment, va valorar deixar córrer el documental. "Primer vaig pensar que no el podria completar mai –diu–. Però a poc a poc em vaig adonar que en realitat no sabia què havia significat la mort per a l’Ernesto. Potser va ser un alliberament per a ell, l’única sortida que va trobar a la seva situació".

En qualsevol cas, l’absència del protagonista del documental va obligar la directora a enfrontar-se a ella mateixa i als records d’adolescència i, sobretot, del seu pare, també una figura tràgica amb un final semblant al de l’Ernesto. Les ressonàncies entre la història de Zymvragaki i la del maltractador són, finalment, el cor pertorbador i emocionant del documental, allò que li dona sentit i que permet a la directora reconciliar-se amb el seu passat traumàtic, però també amb la música i el paisatge de la seva joventut. "En l’Ernesto hi havia una gran carència emocional, una falta d’eines per apropar-se als altres d’una manera tendra i positiva que a mi em resulta molt familiar –reflexiona la directora–. I jo em vaig adonar que el que buscava amb la pel·lícula era això: arribar a l’altre, però també ser vista i escoltada".