'Furiosa' eixampla l'èpica i la llegenda de 'Mad Max'

CanesEl cineasta australià George Miller ha presentat aquest dimecres al Festival de Canes Furiosa: De la saga Mad Max, cinquena entrega d’una epopeia que aquest 2024 complirà 45 anys, els que han passat des de l’estrena del primer Mad Max, la meravellosa distopia enfangada en violència bruta que va imaginar l’aleshores director debutant. Aquella pel·lícula, concebuda pràcticament com un film d’explotació, va ser un èxit espaterrant: va costar uns 350.000 dòlars (322.000 euros), en va recaptar més de 100 milions arreu del món i de la nit al dia va convertir en estrelles tant el director com l’actor principal, Mel Gibson.

La següent entrega, Mad Max 2, el guerrer de la carretera (1981) acabaria per configurar la dinàmica i l’estètica de les seqüeles posteriors: carreres pel desert, un look entre el BDSM i la conanexploitation (molt imitat des de llavors), el control de l’aigua com a forma de poder, violència més que gràfica i una apoteosi del tuning que afectava tant els vehicles com les armes. Als anys vuitanta no es podia molar més que Mad Max 2. Miller va tancar la trilogia el 1985 amb la desigual Mad Max i la cúpula del tro, i va passar fins a 30 anys vagarejant entre (pocs) projectes personals –L'oli de la vida (1992)– i (molts) projectes de supervivència –les dues entregues dels pingüins animats ballarins de Happy feet (2006 i 2011)–. I quan tothom el donava per liquidat va arribar l’apoteosi: George Miller estrenava a Canes Mad Max: Fúria a la carretera (2015), els autos bojos del cinema punk, l’adrenalina transmutada en imatge hardcore, l’exaltació fílmica de les seqüències d’acció. Increïble. Possiblement, el millor blockbuster del segle XXI (em sap greu, Marvel).

De Charlize Theron a Anya Taylor-Joy

Projectada fora de competició, Furiosa és la primera pel·lícula de la saga en què no apareix enlloc Max Rockatansky, el personatge interpretat primer per Mel Gibson i després per Tom Hardy. La protagonista és ara la guerrera a qui interpretava Charlize Theron al film interior, però en una versió més jove encarnada per una Anya Taylor-Joy molt a l’alça. Concebuda com un spin-off de Fúria a la carretera, Furiosa funciona al mateix temps com a pel·lícula-mapa de la saga, eixamplant-la i enriquint-la per fer créixer tant la mítica com l’èpica. Miller, més viu que la tinya, encerta de ple al no intentar repetir la fórmula d’èxit de Fúria a la carretera, una pel·lícula construïda, bàsicament, en dues llargues seqüències de persecució endimoniada a través del desert.

Furiosa és una altra cosa. Per començar, l’acció abasta uns vint anys de la vida de la protagonista, des que és raptada de petita per una secta de comanxes del desert liderada per un autoparòdic Chris Hemsworth fins que ja és una dona mutilada a la recerca d’una venjança atziaga. Per això Furiosa és més gran i complexa que Fúria a la carretera, molt més articulada a través de (novament, llargues i vibrants) seqüències coronades per unes persecucions marca de la casa, tant al·lucinades com al·lucinants. Tot i que també llueix menys visualment, una mica estrangulada pels efectes especials. Però no importa. Miller pot fer tots els Mad Max que vulgui. Fins i tot de Rictus Erectus i Scrotus, els fills d’Immortan Joe.

La cultura perversa del 'like'

Lluny dels deserts distòpics de Mad Max, la competició oficial del festival ha arrencat amb Diamant brut, un drama que només necessita dos plans per presentar les seves intencions: en el primer, una noia de pits turgents assaja moviments de pool dance en un fanal, de nit, sense ningú que la miri; en el segon, la mateixa noia recorre frenètica l'extraradi d'una ciutat francesa. La poètica urbana i la desesperació de certa joventut són els eixos en què es mou, sota l'ombra dels Dardenne, l'opera prima d'Agathe Riedinger, un conte de fades pervers sobre l'influx de la cultura de la fama i l'èxit basada en l'aparença física que promouen els reality shows i les xarxes socials. La pel·lícula retrata la determinació i la solitud intensa de la Liane (Malou Khezibi, esplèndida), que troba en els likes i els comentaris hiperbòlics del seu compte d'Instagram la validació i l'afecte que no rep a casa seva d'una mare negligent. Filmada amb empatia i rigor, la pel·lícula només té un problema: la sensació d'haver vist ja una dotzena de propostes similars en el cinema d'autor dels últims quinze anys, moltes en aquest mateix festival.