Anna Castillo: “La gent parla de la vida privada dels altres sense tenir-ne ni idea”

BarcelonaAnna Castillo (Barcelona, 1993) està a punt de fer 30 anys –els fa el 9 d'octubre– amb la satisfacció professional que, després de més d'una dècada de carrera, ha arribat on volia. L'actriu s'ha construït una trajectòria audiovisual extensa i diversa, que va des de comèdies com La llamada (2017) i Un cuento perfecto (2023) fins al cinema indie i al drama, amb títols com El olivo (2016) i Viaje al cuarto de una madre (2019). Ara protagonitza Nowhere, una pel·lícula d'Albert Pintó sobre una dona embarassada que fuig d'un règim totalitari i es queda sola dins d'un contenidor al mig del mar i a la deriva. El film, que s'estrena aquest divendres a Netflix, és un tour de force interpretatiu que explora la supervivència més salvatge i animal.

Què et va fer dir que sí a aquest projecte?

— Primer vaig fer una prova per Zoom en què m'ho vaig passar fatal, perquè la vaig fer aquí, a Barcelona, a casa els meus pares. Va ser estrany, em resultava difícil construir un imaginari com el d’aquesta pel·lícula a l'habitació de quan jo era petita. Però em van dir que sí. Quan vaig llegir el guió vaig pensar que era una pel·lícula que no s’acostuma a fer a Espanya. Com a actriu era un repte emocional i físic, una manera de posar-me a prova, de veure si era capaç de mantenir l’exigència que em demanava el personatge.

Com ha estat l'experiència de rodar pràcticament tota la pel·lícula sense ningú més a escena?

— Quan vaig començar a rodar em vaig adonar que construïm els personatges gràcies als companys que tenim. L’altra persona ens modifica emocionalment, ens crea reaccions. Estant sola em sentia una mica coixa. Però l’Albert [Pintó, el director] em va posar una orellera en moltes escenes i m’anava indicant, i així jo reaccionava de manera més orgànica. 

Per sobreviure, la protagonista es veu obligada a nedar a alta mar, a enfilar-se per les parets del contenidor i a pescar. Com t'has preparat el personatge?

— Les escenes més extremes emocionalment de la pel·lícula les vaig treballar amb una coach, la Raquel Pérez. Van ser 12 setmanes de rodatge esgotadores, em feia por no arribar al lloc on em demanaven emocionalment. Després, per la part física, era una pel·lícula que demanava que estigués en forma. La pròtesi de l’embaràs pesava vuit quilos, portava cada dia la roba mullada, havia de nedar. Vaig haver de guanyar una mica de pes al principi per després perdre’l. 

La maternitat és un dels temes centrals del film. Com t'hi has aproximat?

— La maternitat m’interessa molt, també com a espectadora. M’agrada veure com s’està reflectint en les noves ficcions. Justament l’any passat, quan rodàvem Nowhere, van sortir Cinco lobitos i La maternal. Però aquesta pel·lícula per a mi té a veure sobretot amb la superació personal, amb treure forces d’on no en tens per amor. Hi ha aquest instint animal d’haver de sobreviure com sigui, perquè un nadó depèn de mi. 

¿Has pensat alguna vegada en ser mare?

— Ara mateix no m’ho estic plantejant, no podria. Veig companyes de professió que estan embarassades o que han sigut mares amb 38 o 39 anys i penso: "Potser aleshores serà un bon moment". 

Nowhere s'estrena poc després d'Un cuento perfecto, que també és a Netflix i també parla d’amor, però des d’un prisma radicalment diferent. 

— Soc molt consumidora de comèdies romàntiques i m’agrada fer personatges en l’amor de parella, romàntic. Em sembla el tema de la vida, això d’explorar aquest univers que et vincula amb una altra persona. És interessant i molt bonic i alhora em fa molta vergonya, perquè és una qüestió molt íntima. Amb Un cuento perfecto em venia de gust parlar de tot això des d’un punt de vista més lleuger i divertir-me.

Com es crea aquesta intimitat amb un company d'escena a qui, d'entrada, gairebé no coneixes?

— Una cosa que preocupava molt, i a l’Álvaro [Mel, el coprotagonista de la sèrie] també, és la química, perquè no es tria. És una loteria. Vam estar amb una coach abans i vam fer moltes coses per tenir bona relació i estar còmodes. He tingut la sort que és un company boníssim, molt respectuós, prudent i bo. Tot això ho va fer més fàcil per guanyar confiança. Quan he treballat amb l’amor he acabat construint una relació molt estreta amb l’altra persona. Al final t’obres molt a la vulnerabilitat. Altres personatges també t’ho permeten, però hi ha alguna cosa en l’amor que és un foc inevitable. 

El teu vincle personal amb Álvaro Mel s'ha convertit en notícia. Venies d'una ruptura amb la teva exparella, la fotògrafa Lara Blanco, i de sobte la premsa rosa no parava de fer especulacions sobre si mantenies o no una relació amorosa amb l'Álvaro. Com estàs, després d'aquest huracà mediàtic?

— La gent parla de la vida privada dels altres sense tenir-ne ni idea. Ningú sap ni d’on vinc ni en quin punt estic, no saben res de res. M’ha dolgut que se m’hagi deshumanitzat. Però relativitzo molt les coses, sé que de sobte un dia parlen molt de tu i l'endemà se n’han oblidat. No em preocupa. Fa temps que vaig prendre la decisió, per salut mental, de no parlar de la meva vida privada. Estic còmoda així. 

Vas publicar un missatge a Instagram que deia: "Molt de compte amb la bifòbia, que és una cosa molt lletja".

— Quan va passar tot plegat vaig rebre missatges dolents per part de noies. Vaig voler llançar un missatge en contra de la bifòbia, perquè em sembla important i perquè fa molts anys que soc dins del col·lectiu. Quan vaig començar a tenir una relació lèsbica la vaig normalitzar i visibilitzar molt. Crec que va ser bo, que va fer bé. Però de cop em vaig convertir en un referent i vaig decebre alguna gent. Hi ha molta bifòbia dins del col·lectiu, i em sap greu.

Estàs arrelada a Madrid des de fa 10 anys. ¿Et veurem fer alguna cosa en català?

— Soc feliç a Madrid, hi he construït la meva vida. Però els últims anys he rodat força a Barcelona i això m’encanta, perquè em permet passar molt temps aquí, que és on em sento a casa. També crec que la gent s’ha oblidat que soc catalana. Porto 10 anys a Madrid i no em fan catalana. I per això tampoc m’arriben gaires projectes d’aquí.