Angelina Jolie fa brillar els últims dies de Maria Callas

Amb Maria, Pablo Larraín tanca una trilogia, encetada amb Jackie (2016) i Spencer(2021), al voltant de dones icòniques de la segona meitat del segle XX a qui retrata tot evitant els llocs comuns dels biopics. Els tres films comparteixen una aproximació centrada en l'experiència íntima d'unes protagonistes que veuen com la seva identitat real queda ofegada pel seu rol de figura pública, en un context amb aparença de conte de princeses. I en els tres casos, aquesta crisi es fa palesa a través d'una dimensió d'irrealitat. A Spencer, Diana de Gal·les considera els seus trastorns com una reacció lúcida a un entorn opressiu i a Jackie, la vídua de JFK difumina la frontera entre què és veritat i què és posada en escena en la seva vida mediàtica. A Maria, en els últims dies de la seva vida, la Callas s'entrega a la fantasia que un jove reporter l'entrevista per a la televisió per deixar fluir el seu relat autobiogràfic.

Aquesta reivindicació d'una subjectivitat femenina que, impossibilitada d'expressar-se obertament en públic, busca altres camins més heterodoxos per manifestar-se, és la perspectiva més estimulant d'aquest irregular tríptic. María es beneficia a més de comptar amb una diva autoconscient de la seva condició a qui el cineasta xilè enclaustra en un palauet amb el seu devot majordom. Som davant d'una variant menys sòrdida de Sunset Boulevard, gràcies en part a la bellíssima fotografia d'Ed Lachman, que restaura la textura visual d'aquell París que havia estat la ciutat més sumptuosa del món. I, afortunadament, Angelina Jolie no intenta imitar la Callas a través de la gestualitat exterior sinó connectar-hi des d'una emoció interior. Tanmateix, el seu rostre no pot allotjar aquella gravetat tràgica que podia traspuar el de la soprano. Així que, malgrat trobar-nos en una proposta més reeixida que Spencer, Larraín confirma un cop més que no sap destil·lar emoció profunda dels seus retrats femenins, tan exquisits, tan excessivament calculats.