Angelina Jolie il·lumina la memòria de Maria Callas

Enviat especial a VenèciaFa només un any, el cineasta xilè Pablo Larraín presentava a la Mostra de Venècia El conde, una sàtira de terror en què el dictador Augusto Pinochet es passejava pel món actual convertit en un vampir. Ahir el director d’El club va tornar al Lido venecià per presentar Maria, una pel·lícula que pot llegir-se com l’antítesi del seu anterior treball. En contraposició a l’estudi descregut i lapidari d’una realitat corrompuda –el Xile contemporani d’El conde–, Larraín construeix amb Maria un retrat còmplice i devot de “la veu més gran de la història”, segons la descripció que el mateix director ha fet de Maria Callas (1923-1977) en una trobada amb la premsa.

Maria no oculta la seva condició de rèquiem cinematogràfic –la primera imatge del film se centra en el cos sense vida de la gran soprano–, però, segons Larraín, som davant d’una pel·lícula que va més enllà de la tragèdia. "És veritat que la vida de Callas va ser dramàtica, i al film juguem amb la idea de presentar el personatge com la suma dels papers tràgics que ella va portar a escena, però Maria no és una pel·lícula fosca. En essència, mostrem una dona que, després de passar-se tota la seva vida interpretant pel públic i cuidant altres persones, finalment va decidir ocupar-se d’ella mateixa i trobar el seu destí", assegura Larraín.

Plantejada com una mena d’òpera en tres actes, als quals se suma una obertura i un epíleg, Maria completa una trilogia de films biogràfics amb què Larraín ha explorat la tèrbola existència de diverses de les dones més cèlebres del segle XX. Després de Jackie i Spencer –dues obres que posaven el focus en la cara més macabra de les vides de Jackie Kennedy i Diana de Gal·les–, el director d'Ema eleva el llistó del seu cinema per endinsar-se, amb un enorme respecte i pudor, en la darrera setmana de vida de Maria Callas.

El 1977, després de quatre anys allunyada dels escenaris, i amb el cor i el fetge afectats per l’addicció als barbitúrics, la gran dama de l’òpera sucumbeix a la soledat entre les grans estances del seu apartament parisenc i les avingudes de la Ciutat de la Llum. Aquest resum de la trama podria fer pensar en un altre dels espectacles flagel·lants que abunden en la filmografia de Larraín. Tanmateix, d’entre les tenebres de Maria –il·luminades pel gran director de fotografia Ed Lachman–, emergeix la figura indomable de Callas, que amb la seva rebel·lia i geni artístic es va enfrontar als valors patriarcals de la seva època i a la seva pròpia fragilitat emocional. Així, Larraín es desmarca de la sordidesa habitual del seu cinema per homenatjar el fulgor creatiu de la gran diva grecoestatunidenca.

Maria i Callas, la dona i el mite

En una escena reveladora de Maria, un col·laborador musical recrimina a la soprano que no està donant el millor de si mateixa: “La que ha cantat és la Maria. Jo vull escoltar la Callas”. I és justament en la frontera entre la dona i el mite on sorgeix la monumental interpretació que ofereix, en la pell de Callas, una Angelina Jolie que portava anys allunyada dels projectes de gran envergadura artística. “Els darrers anys, he hagut de passar més temps a casa amb la meva família, i en aquest període he après a valorar el que implica ser una artista i gaudir de la interpretació”, ha declarat Jolie davant la premsa acreditada a Venècia.

A Maria, Jolie se submergeix de forma tan plena en el dolor, l’alienació i la bellesa de Callas que l’espectador acaba oblidant l’escassa semblança física entre l’actriu i el personatge real. Fa la impressió que Jolie treballa des d’una comunió visceral amb Callas. Quan, en una trobada amb John F. Kennedy, la diva reconeix que pertany al reduït grup de persones “que poden anar allà on vulguin, però que mai podran escapar-ne”, resulta gairebé impossible saber si qui parla és Callas o Jolie. “Més que cap altra cosa, comparteixo amb Callas la seva vulnerabilitat”, ha admès l’actriu californiana, que sap atorgar al seu personatge una dignitat infranquejable. De fet, és la reticència de l’actriu a deixar que Maria caigui en el pou del patetisme el que acaba immunitzant la pel·lícula contra el paternalisme i la crueltat. Així, gràcies a l’admiració de Larraín i Jolie envers Callas, Maria esdevé un valuós estudi sobre una forma de grandesa que pot trontollar en el temps del real, però que resisteix incòlume i eterna en el panteó de les artistes convertides en mites.