Andrew Garfield: “Molts problemes del món s’acabarien si els homes parléssim dels nostres sentiments”

BarcelonaEl pas de les estrelles com Andrew Garfield (Los Angeles, 1983) pels festivals acostuma a ser fugaç, el mínim per complir els compromisos promocionals. Però l’actor que va ser Spiderman en tres ocasions s’hi va estar més d’una setmana, l'última edició de Sant Sebastià, i es va deixar veure sovint pels seus carrers i restaurants, com explica en aquesta entrevista. L’excusa era la presentació al festival de Vivir el momento, que acaba d'arribar als cinemes, un drama romàntic que desendreça la cronologia d’una relació de parella entre el personatge de Garfield, amb el cor trencat per una relació prèvia, i la cuinera que interpreta una magnífica Florence Pugh.

En el cinema estem molt acostumats a veure homes emocionalment inaccessibles, però el personatge que vostè interpreta a Vivir el momento està molt en contacte amb les seves emocions. És una característica que li agrada explorar?

— Sí que m’agrada, i molt, però en realitat no estava clar en el guió. Va sorgir mentre rodàvem, gràcies a l’ambient que vam crear el John [Crowley, director de la pel·lícula], la Florence i jo. El personatge al principi està en guàrdia, perquè surt d'una relació fallida. Però l’arribada d’una nova dona a la seva vida li desperta el cor a una vida de sentiments i significat per a la qual no està preparat, sobretot quan arriba la filla. I crec que tot plegat és meravellós. Molts problemes del món s’acabarien si els homes parléssim dels nostres sentiments entre nosaltres.

És un problema cultural.

— Sí, i un repte col·lectiu que tenim com a homes; és responsabilitat nostra solucionar-ho. M’encanta que els homes es permetin sentir i revelar la seva fragilitat i vulnerabilitat, les pors i inseguretats. Especialment amb altres homes. És un gest poderós i no se’ns anima prou a fer-ho. Jo ho intento, tant com puc, i és part del meu ofici. El Tobias és un exemple meravellós de com una vida es pot experimentar de manera plenament emocional sense ser una estora que es deixa trepitjar ni una persona dèbil. De fet, si ell té accés a les seves emocions és per com d’intensament sent la seva ràbia i la necessitat de posar límits.

Quan va ser l’última vegada en què va compartir les seves emocions amb altres homes?

— Aquí, a Sant Sebastià. Era la meva primera vegada al festival i feia temps que volia conèixer la ciutat, així que vaig venir amb dos amics uns dies abans per viure l’experiència completa: menjar, surf... Mai havia menjat tan bé. Vam començar a Arzak i va ser el millor àpat de la meva vida. Als meus amics els conec des de l’institut, des que teníem 12 anys, i compartir un àpat com aquest i parlar dels nostres 20 anys d’amistat mentre ens anàvem emborratxant va fer que fos una nit molt especial. I només va ser el principi de la nostra aventura basca! També vam fer surf un parell de cops a la platja de Zurriola i vam anar en bicicleta per la muntanya... Vaig caure per un barranc, però vaig sobreviure [Riu]. Han sigut uns dies espectaculars, és una ciutat increïble.

Qualsevol diria que s'està plantejant venir a viure a Sant Sebastià...

— [Riu] Oh, m’encantaria viure aquí, en pots estar segur.

El preu de l’habitatge està pels núvols, però segur que vostè s’ho pot permetre.

— No si continuo fent pel·lícules independents! Però almenys seria feliç.

Parlant de felicitat, com va construir amb Florence Pugh la intimitat serena i feliç que desprenen a la pantalla?

— El John va tenir la intuïció que ajuntar-nos podria ser una bona idea, però no havíem treballat mai junts, i ni tan sols ens coneixíem. Per tant, al principi hi havia la incògnita de si funcionaria. Gràcies a Déu, la Florence i jo vam començar a gaudir de la companyia mútua i a crear un vincle d’amistat a través de la feina, un vincle de respecte i sense judicis. Quan faig una pel·lícula o una obra de teatre, vull un entorn per a mi i per als altres artistes en el qual no existeixi l’error o el fracàs. Vull que em tractin com un nen que està jugant, poder explorar i equivocar-me. La Florence i jo vam descobrir que ens sentíem còmodes fent el burro l’un amb l’altre i que, per tant, podíem despullar-nos físicament i emocionalment. Va ser com: “D’acord, aquí tens el meu cos, el meu cor i totes les coses que normalment no ensenyo a la gent”. Estàvem preparats per sentir intimitat i, per tant, per expressar-la i comunicar-la al públic. Així que va ser un procés molt especial.

Vivir el momento no és només una pel·lícula sobre enamorar-se sinó sobre dir adeu a una persona estimada. Vostè ha parlat sovint de l’impacte de la mort de la seva mare. Les seves experiències l’han ajudat a preparar el personatge?

— És cert que en la meva vida personal la pèrdua ha estat molt present els últims anys. Però sol passar quan estàs al final de la trentena o al principi de la quarantena. Comences a perdre gent, siguin família o amics. Tot i que sembla estrany, veure morir la gent que estimes és un símptoma d’una vida ben viscuda. T’adones que aquella persona t'importava, i fa molt de mal. I em dona forces per pensar que almenys soc aquí, i que estic connectant i estimant, no fugint del dolor o de l’amor. En la societat actual sempre fugim d’aquesta veritat inevitable que ens afectarà a tots, així que convertir-lo en art i celebrar-lo és, en realitat, l’única cosa que dona sentit a les nostres vides. Estic agraït de poder celebrar la mort i la pèrdua d’aquesta manera.