‘American Pastoral’, un Ewan McGregor perdut en la direcció
La pèrdua de la innocència durant els anys més salvatges de la contracultura ha alimentat la imaginació dels escriptors nord-americans, entre els quals Philip Roth, que també va descriure la caiguda moral d’una família perfecta als anys de plom i psicodèlia a Pastoral americana. Al llarg de les més de 400 pàgines d’aquesta eterna candidata al títol de Gran Novel·la Americana, Roth explica com Seymour Lvov, el Suec, intenta salvar les restes d’un incendi quan la seva filla adolescent Merry desapareix després de posar una bomba a la gasolinera de la zona residencial on, fins llavors, vivien plàcidament. El relat li va valer el Pulitzer fa gairebé vint anys i avui el porta a la pantalla gran un Ewan McGregor reconvertit en un director amb menys perícia del que ens agradaria.
Tot i que a McGregor la direcció no li ve de nou –ja el 1999 va fer un tast rere les càmeres en el film col·lectiu Tube tales–, en el seu salt al llargmetratge sembla molt perdut davant de la totèmica novel·la de Roth i no aconsegueix imprimir-hi personalitat: la pel·lícula en cap moment té el caràcter de les pàgines originals. Les actuacions mel·líflues i poc coordinades, un guió que es perd entre les el·lipsis temporals i, finalment, una direcció que obvia les qüestions més subtils del relat de Roth transformen el que hauria de ser la crònica d’un Mister America en crisi en una avorrida adaptació: fluixa, soporífera, superficial. Una decepció majúscula, per dir-ho clar i català.
