Els 42 segons que van unir catalans i madrilenys en una piscina olímpica

BarcelonaSi hi va haver una final renyida i adrenalítica durant els Jocs Olímpics de Barcelona va ser la que va enfrontar els equips de waterpolo d’Espanya i Itàlia a les piscines Picornell. La fotografia de la família reial saltant de la butaca per celebrar el gol de la victòria, que al final no va ser definitiva, fins i tot es va endur un premi Ortega y Gasset. El president Jordi Pujol encara deia anys després que l’or de Fermín Cacho i la plata de l’equip de waterpolo havien estat els moments més vibrants de les olimpíades. 

Però amb els èxits esportius ocorre com amb les guerres i les pel·lícules: només compta el resultat final. Què havia passat dins la selecció espanyola perquè un equip que abans del 1992 no havia fet cap resultat destacable de cop i volta optés a l’or? Aquesta és la pel·lícula que arriba aquest divendres als cinemes dirigida pel prolífic Dani de la Orden i el debutant Àlex Murrull. La protagonitzen Álvaro Cervantes i Jaime Lorente en els papers dels dos líders d’aquell grup, el manresà Manel Estiarte i el madrileny Pedro García Aguado, que han seguit de prop el guió i el rodatge del film, que només utilitza imatges reals dels Jocs als crèdits. “Ensenyem la part personal i menys relacionada amb la victòria, però més que enfosquir l’èpica li dona realitat, ensenyem personatges vulnerables i imperfectes”, diu Dani de la Orden. 

Una lectura política?

42 segundos és un dels pocs exemples de pel·lícules de gestes esportives, potser l’únic, que hi ha al cinema espanyol. Però malgrat que el títol faci referència a la tercera i agònica pròrroga del partit, el cor del film és “com dues persones han d’enfrontar-se als seus problemes interns per solucionar els externs –diu De la Orden– i aquí entrem en la salut mental dels jugadors d’elit, la pressió que es posen i el que hi ha al darrere d’una jugada”. Les abraçades van escasses als vestidors masculins.

En realitat, 42 segundos comença gairebé com una pel·lícula d’entrenament militar perquè el primer que li passa a l’equip, que abans del 1992 estava format essencialment per jugadors catalans, és que la federació els col·loca un entrenador croat amb mà de ferro, Dragan Matutinovic. Ell és qui ajunta "la vella guàrdia catalana amb la nova onada madrilenya”, com diuen a la pel·lícula, i els posa a entrenar a Andorra. “Jo no busco waterpolistes, busco gladiadors”, els diu. “No sou els més forts, no sou els més tècnics i no sou els més intel·ligents, però almenys els altres s’hi hauran d’esforçar”. 

Allà ja es veu que el xoc serà inevitable. El primer dia els madrilenys arriben tard i amb ressaca, i aviat apareixen els problemes amb les drogues i les ganes de festa de Pedro García Aguado (aquest esportista i el seu millor amic, Jesús Rollán, que es va acabar suïcidant, caurien definitivament en l’infern de les drogues després de deixar la competició). Els catalans, en canvi, tenen problemes per obrir el seu joc i en concret Manel Estiarte arrossega un trauma familiar. El capità de la selecció des dels 15 anys i el millor jugador de la història veu perillar el tron. Dins l’equip hi ha dues maneres d’entendre la vida i el joc, una de més tècnica i disciplinada i una altra de més agressiva i alegre. “La unió de les dues i l’entrenament fa que arribin on arriben”, defensa De la Orden.

És un enfrontament de catalans contra madrilenys, una història de superació amb un final emocionant i conciliador. “Sí, però la pel·lícula no té una lectura política, ni de junts serem més forts ni res. No té res a veure dirigir un país amb un joc d’uns tios amb banyador. Qui intenti fer una lectura política de la pel·lícula s’ha flipat”. El que sí que va posar el director com a condició és que la llengua del film seria realista i, per tant, els jugadors catalans hi parlen català i els madrilenys, castellà. I, esclar, es tracta de la selecció espanyola, i han passat 30 anys d’aquella gesta però només 5 de l’1-O. “En cap moment hem parlat d’això. Jo hi vaig veure una història d’uns personatges trencats. Però cadascú que interpreti el que vulgui”, sentencia De la Orden, que confessa que el més difícil va ser rodar només sis dies a l’aigua i fugir de la retransmissió televisiva. 

La cara fosca de l'èxit

Tot i que De la Orden nega que 42 segundos sigui la versió aquàtica de la taula de diàleg, assegura que està buscant històries que lliguin política i periodisme per fer cinema d’intriga i de poder. “Amb tot el que ha passat els americans haurien fet 48 pel·lícules. A Espanya hi sobren trames, i el cinema permet contribuir a l’imaginari popular del que ha passat”, diu.

De moment, i en un cas inusual al cinema espanyol, el director estrena el mateix dia la comèdia El test, basada en l’obra de teatre de Jordi Vallejo, amb Alberto San Juan, Blanca Suárez, Miren Ibarguren i Carlos Santos. El plantejament és aquest: què triaries, 100.000 euros avui o un milió d’aquí a 10 anys? "És una tonteria enorme per reflexionar sobre el model capitalista i neoliberal, al qual estem sotmesos amb la il·lusió que ens mereixem 30 dies de vacances i n'esperem tenir èxit", afirma.

El barceloní Dani de la Orden té només 33 anys i ja suma 10 pel·lícules al sarró, dos documentals, una novel·la i desenes de capítols de sèries. "No en tinc una lectura positiva. M'ha passat factura, he estat amb depressió i amb molèsties vàries. No parar no ha estat bo. I en tota la promoció només una persona m'ha preguntat si estic bé. La veritat és que no. L'èxit no és això", confessa el director.