La alta sociedad

Una desena de pel·lícules després, Bruno Dumont continua sent l’autor més paradigmàtic del cinema no normatiu. El director francès menysprea tota regla en qualsevol dels àmbits creatius possibles. D’entrada, dins les seves pel·lícules mai hi trobarem ni cossos, ni rostres, ni cànons de bellesa habituals; fins i tot quan compta amb la presència de cares conegudes altera i deforma la seva fesomia i presència perquè no apareguin en pantalla com estem acostumats a veure’ls. Tampoc els escenaris de la seva filmografia són corrents (sovint poblets de la costa nord-occidental francesa). I, òbviament, ni la dramatúrgia (comportaments de personatges i girs de guió inesperats, vaivens entre gèneres desconcertants, resolució de conflictes poc o gens òbvia...) ni la posada en escena (calculadíssima planificació tirant a estàtica) obeeixen a cap dictat conegut. És més: dins del propi llibre d’estil tàcit de Dumont, els seus últims films semblen poc normatius respecte a ell mateix i tot.

Una comèdia d’època

La alta sociedad és la segona comèdia seguida dins la filmografia de Bruno Dumont. Si bé aquest cineasta sempre havia esquitxat de gotes d’humor negre la seva obra, fins que no ens va sorprendre a tots fa tres anys amb la minisèrie El petit Quinquin (estrenada també com a pel·lícula en sales de cinema) no érem capaços de detectar la seva vis còmica. A La alta sociedad torna a insistir en aquest registre sorneguer tan extravagant, tot i que aquest cop les referències (si és que n’hi hem de trobar algunes) no serien tant Jacques Tati o Buñuel com... Hergé i la BD francobelga. Sense regirar gaire ni anar per la vida de tintinòleg, es poden trobar picades d’ullet als germans Dupont i Dupond, al castell de Moulinsart i a la Castafiore dins d’aquesta història criminal situada a les platges de Costa Canal el 1910 (bé, hi ha trama policíaca de turistes desapareguts, sí, però també una història d’amor impossible entre la pubilla d’un cognom respectable i el fill d’una família de pescadors).

Ara bé, com sempre, aquests préstecs de les vinyetes de línia clara són interpretats lliurement dins la pel·lícula. O és que us pensàveu que aquesta sobtada influència comiquera sí que seria normativa? És tracta només de joguines estètiques puntuals que permeten a Dumont respirar un aire d’artifici caricaturesc al llarg de tot el film. Perquè, al final, el que a ell li interessa és retratar les classes privilegiades com uns inútils socials, com uns trapelles consentits i com uns excèntrics ridículs. I si, de passada, els agents de l’autoritat també es poden endur alguna clatellada i convertir-se en la riota de la funció, doncs molt millor.