Almodóvar: "La meva pel·lícula és el contrari dels discursos de l’odi"

MadridPedro Almodóvar pot posar una data concreta al moment en què va entendre la "importància" de pronunciar-se políticament com a personatge públic. Va ser el 2004 després dels atemptats de l'11-M i l'arribada a la Moncloa del socialista José Luis Rodríguez Zapatero. "Va ser quan vaig sentir la polarització d'Espanya. Per primer cop a la vida, uns joves em van insultar –o això volien– dient-me «rojo maricón». Em vaig quedar estupefacte perquè pensava que aquesta Espanya no existia", explica qui va saltar a la fama com a icona de l'hedonista Movida Madrileña. Des d'aleshores, els missatges volgudament polítics del director han anat a més. Recentment, ha ocupat titulars la denúncia desacomplexada que ha fet de la situació a Gaza, que contrasta amb el clima a Hollywood, així com de l'auge de l'extrema dreta; no dubta a titllar Donald Trump de "catàstrofe" durant la promoció del seu últim film, ambientat a Nova York. Uns posicionaments que, com ja va fer amb Madres paralelas, trasllada al cinema amb l'estrena de La habitación de al lado aquest divendres.

"La meva pel·lícula és el contrari del discurs de l'odi. Parla d'obrir les portes, d'allargar la mà, d'estar al costat d'algú, d'acompanyar, d'escoltar. Parla de tot el que significa ser solidari amb el dolor dels altres, siguin els nostres éssers estimats, els nostres amics o algú que truca a la porta", sosté en una conversa amb diversos mitjans, entre els quals l'ARA, a Madrid. El seu primer llargmetratge en anglès –fins ara només s'havia atrevit amb dos curtmetratges– parla del dret a una mort digna. Almodóvar fa un al·legat contra el fonamentalisme religiós que persegueix l'eutanàsia, que només és legal, amb limitacions, en set països del món, entre els quals Espanya. "Crec que és un dret fonamental que tenim els éssers humans. Ser amos de la nostra mort quan la vida ja no t'ofereix res més que misèria i dolor", apunta. És el que li passa a una de les protagonistes encarnada per Tilda Swinton, amb qui Almodóvar torna a treballar després del curt La voz humana. El seu personatge té un càncer incurable i demana a una amiga, interpretada per Julianne Moore, que l'acompanyi en el procés –perseguit legalment als Estats Units– de morir voluntàriament.

Les dues protagonistes fan juntes aquest camí ple "d'empatia", "companyonia" i llargues converses amanides amb reflexions sobre el canvi climàtic, la guerra i multitud de referències culturals. Un retrat de la mort allunyat del melodrama i la sordidesa, i fet des de la "poètica". "És un poema, però també molt realista", reflexiona Swinton sobre el film, en una entrevista conjunta amb Moore també a Madrid. Totes dues remarquen que no és freqüent que al cinema s'exposi aquesta mena de vincle d'amistat entre dues dones madures i coincideixen que la "curiositat" d'Almodóvar envers el món el fa idoni per ser qui fa aquesta aposta. "Entén una cosa que molts homes no entenen, que és la complicitat entre dones", diu Swinton, que ho desplega en la seva interpretació d'una dona agònica sostinguda per Moore. A parer seu, la tria que fan totes dues és "supremament política" pel fet que evidencia que a la vida "podem escollir entre allunyar-nos o presenciar, si som capaços de suportar el sentiment d'impotència que hi ha al nostre voltant tota l'estona".

Aquesta impotència davant la mort, que Moore espera des de l'habitació del costat, es combina amb l'actitud vitalista de les protagonistes. "Encara que visquem en el nucli de l'apocalipsi hi ha moments per gaudir. La vida continua oferint petites coses", defensa Almodóvar, que assegura que no s'ha plantejat qui voldria que l'acompanyés en una mort voluntària –tot i que acaba responent que el seu germà, present durant l'entrevista– perquè continua "sense acceptar del tot la mort".

Amb 75 anys, Pedro Almodóvar diu haver-se "acostumat a la sensació gairebé material de sentir la mort a prop", però explica que amb la recent mort del seu gat –amb qui havia conviscut 14 anys– es va adonar que, tot i haver fet aquest film, només ha fet "la meitat del camí" per acceptar-la. "Em crec immortal", diu bromejant. De moment, Almodóvar ja té un nou projecte en marxa amb el qual tornarà a recuperar el castellà, mantindrà la predominança femenina i reflexionarà sobre "els límits de l'autoficció". "Parla més dels problemes del creador que dels de la societat", explica, tot i que ben segur la realitat i la política "trobaran una escletxa per entrar".