‘Alita: Ángel de combate’, aliatge entre la carn i el metall

Tinc la sospita que a Alita: Ángel de combate li agradaria ser com la seva protagonista i personatge titular: una cíborg amnèsica amb tres-cents anys d’antiguitat i rescatada d’un abocador que quan torna a la vida esdevé la criatura més sofisticada i letal d’una societat postapocalíptica; és a dir, una relíquia del passat que obre la porta del futur. Com ella, la pel·lícula es fonamenta en l’ús d’una tecnologia, si no en desús, sí en clar retrocés de popularitat, com és el 3D. La febre que ara fa deu anys va començar a omplir Hollywood de produccions tridimensionals va tenir una vida relativament curta i va llegar poques experiències verdaderament memorables. Sembla que només alguns cineastes continuïn confiant en el format, i ningú el defensa amb tant fervor com James Cameron, justament el responsable de dur-lo a la maduresa d’edat amb Avatar. Amb les seqüeles d’aquell film sumides en un llarg procés de postproducció, el director ha acabat per delegar en Robert Rodriguez les regnes de l’adaptació del manga de Yukito Kishiro Gunnm (un projecte que estava acariciant des de fa dues dècades), amb l’esperança que el film servís per tornar a acostumar la mirada del públic a les proeses que fan possibles les tres dimensions.

Tot i que Rodriguez és un cineasta més aviat associat a la hipèrbole, el seu acostament a una posada en escena 3D assumeix un perfil discret i prefereix la profunditat de camp abans que l’aparició de ginys saltant de la pantalla. Això no vol dir, però, que l'artífex d’Obert fins a la matinada no gaudeixi de valent retratant un univers ciberpunk en què l’aliatge entre la carn i el metall és la norma, cosa que permet dur a l’extrem la fantasia de fetitxisme protèsic que representava la cama-metralladora de Rose McGowan a Planet Terror. En aquest context de fisicitats extremes i alterades, la cíborg Alita sobresurt com a cos virtual i sense òrgans, digitalitzat a partir dels moviments de l’actriu Rosa Salazar, i amb uns gegantins ulls d’anime que són autèntiques finestres d’expressivitat per a una criatura nouvinguda al món, plena de curiositat i capacitat de sorpresa. És d’aquest desig de saber més coses i de conèixer-se a ella mateixa d’on la pel·lícula treu la seva idea més interessant: equiparar la reticència del doctor encarnat per Christoph Waltz de recol·locar el cos infantil de l’Alita en l’exoesquelet que realment li pertany, amb la incapacitat d’un pare per assumir el trànsit de la seva filla cap a l’edat adulta. Llàstima, però, que a Cameron el relat iniciàtic li quedi petit i, en comptes de dotar la pel·lícula d'una conclusió satisfactòria, la postuli prematurament com a episodi pilot d’una nova saga.