Amb els anys, la franquícia d’Alien s’ha convertit en el gos petaner del fantàstic, passant per les mans de Ridley Scott, James Cameron, David Fincher i Jean-Pierre Jeunet (i, també, les de Paul W.S. Anderson, si comptem la reunió alienígena dels Alien vs. Predator). Cada un d’aquests cineastes ha donat una identitat particular a les diferents entregues de la saga, que té les seves constants en la tinent Ripley encarnada amb bravura per Sigourney Weaver i, esclar, en les esgarrifoses criatures dissenyades per la imaginació de H.R. Giger. Així, l’horror claustrofòbic del primer film va donar pas a l’acció salvatge d’Aliens, en què Cameron va multiplicar els monstres i l’espectacle pirotècnic. I, per la seva banda, el controvertit i fosc misticisme d’Alien 3 va ser contestat amb el gust pels estirabots grotescos del francès Jeunet a Alien: Resurrection.
10 coses que (potser) no sabies de la saga ‘Alien’
Després de tantes voltes, la saga ha tornat a Scott amb Prometheus i Alien: Covenant, preqüeles que conformen un díptic amb el qual el director britànic pretén articular a posteriori la gènesi d’una mitologia potinejada ja per moltes urpes.
Estimats monstres
El personatge més atractiu d’aquesta Alien: Covenant és un dels dos androides que encarna Michael Fassbender, fascinat per les bèsties que més endavant serien batejades com a xenomorfs, i convertit en una mena de demiürg - mad doctor posseïdor d’un mostrari d’atrocitats alien-anatòmiques (gairebé un museu dedicat a l’esgarrifós geni gigerià). Això dona la mesura del caràcter celebrador de la proposta: la virulenta aparició de l’àlien ja no està concebuda per causar terror, sinó que fins i tot la banda sonora li dona una benvinguda carismàtica. D’altra banda, tant aquest film com Prometheus comparteixen un afany explorador que la sèrie no coneixia des del primer acte d’Alien, quan els tripulants de la Nostromo descobrien una enigmàtica nau de tecnologia extraterrestre. Com si li hagués quedat clavada l’espina de no passar més temps en aquell territori desconegut, ara Ridley Scott es delecta fent passejar les seves criatures entre ruïnes monumentals, plenes de símbols críptics; moments que acaricien les pors còsmiques del Lovecraft d’A les muntanyes de la follia, i el seu vagareig al·lucinat i anguniós pels rastres d’una extinció antiga i incomprensible.
Tot i això, Alien: Covenant no arriba a l’extrem d’ofegar l’acció, i necessita integrar en el seu teixit certes convencions de gènere, que acaben per conduir la ficció cap a les seves arrels: els foscos passadissos metàl·lics d’una nau enmig de l’espai, un monstre letal i uns pocs personatges que no tenen ningú que senti els seus crits.