Alex Garland: "Si els polítics fan servir un llenguatge violent, es produiran comportaments i accions violentes"

BarcelonaDesprés del seu bateig cinematogràfic com a guionista de 28 dies després (2002), el cinema d'Alex Garland (Londres, 1970) ha plantejat paràboles feministes (Men) i ha explorat universos lisèrgics (Aniquilació)i els perills de la intel·ligència artificial (Ex machina, Devs). A Civil war, que s'estrena divendres, s'imagina una guerra fratricida en uns Estats Units oberts en canal, amb ciutats plenes d'edificis en runes, enfrontaments armats a tot arreu i un grup de periodistes liderats per una bregada fotògrafa (Kirsten Dunst) i decidits a entrevistar el president responsable de l'escalada bèl·lica abans que Washington caigui en mans del bàndol rebel. El seu viatge al cor de les tenebres nord-americanes de Civil war, que ha produït A24 i ja sona per als pròxims Oscars, atrapa per la potència de la premissa i el terror d'escenes com la que protagonitza un Jesse Plemons que glaça la sang.

Veient Civil war és inevitable pensar en l’assalt al Capitoli de 2021. Sembla gairebé una preqüela de la pel·lícula. ¿Va tenir cap impacte en l’escriptura del guió?

— En l’escriptura no, perquè el vaig escriure vuit mesos abans de l’assalt. Però en els anys anteriors als atacs ja hi havia molts senyals d’alarma. Si els polítics fan servir un llenguatge violent, es produiran comportaments i accions violentes; és la conseqüència natural. No calia presenciar l’atac al Capitoli per pensar en tot això. De fet, l’assalt és la prova que aquestes coses sempre acaben pitjor del que un espera.

Som en el moment de màxima polarització política als Estats Units i d’altres països, però vostè presenta un dels bàndols com un front comú de Texas, un estat tradicionalment conservador, i Califòrnia, tradicionalment liberal. Per què?

— Perquè intento demostrar que Texas i Califòrnia no són tan diferents com suggereix la polarització que es percep. O almenys no haurien de ser-ho. A la pel·lícula, dos estats amb diferents punts de vista polítics s’uneixen per enderrocar un president feixista. Trobo raonable deixar a un costat les diferències polítiques de dreta o esquerra. Jo soc d’esquerra, és la meva posició personal, però m’estic cansant de la divisió entre esquerra i dreta, és tramposa: la divisió actual és entre centristes i extremistes. Els extremistes s’han apoderat dels grans partits polítics. En el meu país això va conduir al Brexit. També inclouria Netanyahu entre els extremistes, i n’hi ha d’altres en posicions de poder o esperant la seva oportunitat. Ja no va d’esquerra contra dreta, sinó de centristes contra extremistes.

Per què va decidir que la premsa fos la protagonista de la història?

— Per la funció social que compleix, que és la de controlar la corrupció dels governs. I un dels millors exemples d’això seria el cas Watergate, quan Woodward i Bernstein van fer caure Nixon als 70. Però avui no estic segur que una cosa així pugui passar. De fet, segurament no, i això em fa por. En els últims anys, la premsa ha estat assenyalada com els dolents de la història. És un fenomen amb motius interns i externs: els atacs fora de lloc de polítics, el soroll estructural de les xarxes socials... La premsa és vista amb menyspreu, de vegades com l’antagonista. I jo discrepo, perquè no veig així la premsa. Així que volia convertir la premsa en una mena d’herois.

La Guerra Civil Espanyola va ser una de les primeres amb una gran presència i un gran protagonisme de la premsa. Li va servir d’inspiració?

— No exactament, encara que la tinc molt present, com també que hi va haver grans fotògrafs cobrint la guerra, com Robert Capa, i també escriptors britànics com George Orwell. Però el tipus de guerres civils que m’interessaven no eren guerres amb la divisió clara entre bàndols, com ara la de feixistes contra antifeixistes, sinó països que es desintegren, com el col·lapse de Iugoslàvia o la guerra de Síria. A la guerra civil americana es lluitava per l’esclavitud, així que la divisió entre un bàndol i l’altre era clarament ètica; en canvi, en les guerres civils de desintegració, els bàndols són molt més difusos, es fa difícil destriar el que és correcte del que no. I jo volia dissoldre els judicis fàcils en termes de correcte i equivocat.

¿Volia que l’espectador pensés que el president feixista de Civil war és Donald Trump? Ha deixat prou pistes: el seu rebuig a la premsa, l’autoritarisme, la resistència a qualsevol preu a abandonar el càrrec...

— Per a mi està clar que sí. Seria molt estrany deixar tantes pistes si no fos la intenció. Una de les coses interessants del feixisme és que la paraula té mala premsa, així que hi ha gent que es defineix orgullosament com a feixista, però no gaire. Molts feixistes no es veuen a ells mateixos com a feixistes. En certa manera, el feixisme és més un estat mental que una ideologia política. I pots veure les empremtes del feixisme a tot arreu. I les deixen gent que no es defineix com a feixista.

La pel·lícula ha sigut un èxit en la seva estrena als Estats Units. Li agradaria explicar més històries en l’univers de Civil war, com ja va fer amb 28 dies després?

— No. [...] Realment, espero que no.

Per cert, la música del duet electrònic Suicide sona al principi i al final la pel·lícula. És una elecció interessant.

— Són un grup increïble. Teníem problemes amb el to de la pel·lícula. Qualsevol altra cançó hauria tingut efectes dramàticament diferents en el to. I per això vam buscar música per a la pel·lícula que provoqués una reacció forta, però que no estiguessis segur de què t’ho estava provocant. I Suicide hi encaixava perfectament.