'Alcarràs': l'obra mestra que canta com cap altra la nostra terra i la casa amada

'Alcarràs'

(5 estrelles)

Direcció: Carla Simón. Guió: Carla Simón i Arnau Vilaró. 120 minuts. Espanya i Itàlia (2022). Amb Jordi Pujol Dolcet, Anna Otin i Xènia Roset. Estrena als cinemes el 29 d'abril

El primer que arrabassen a la família protagonista d'Alcarràs és l'espai de la màgia. El segon llargmetratge de Carla Simón engega, després d'un pròleg de situació, dins d'un cotxe, un dos cavalls abandonat que tres criatures han convertit en la seva nau espacial particular. És a través de la mirada infantil que se'ns presenta l'arribada d'una amenaça exterior, una grua que s'acabarà enduent aquesta vella ferralla on jugaven. Amb aquest inici, Simón marca una continuïtat amb la seva pel·lícula anterior, Estiu 1993 (2017): aquí també partim d'uns nens protagonistes, sobretot d'una menuda, l'Iris (Ainet Jounou). Però la directora no triga a eixamplar el seu punt de vista. A la canalla s'hi afegeix una adolescent, la Mariona (Xènia Roset). Plegats corren a buscar la resta de la família a través dels camps de presseguers. Des de l'inici anem resseguint un escenari mig rural mig de western, fins a arribar al mas familiar. Del context íntim, infantil i autobiogràfic d'Estiu 1993 ens traslladem a un territori coral, intergeneracional i gairebé polític, el d'una família de pagesos que al llarg d'un altre estiu experimentarà la transformació inexorable del seu estil de vida. Ens trobem davant la crònica de la fi de tota una forma d'entendre un vincle col·lectiu amb la terra.

A Alcarràs, Simón expandeix el seu camp d'acció. Però es manté fidel, i fins i tot la depura, a la seva pràctica d'un cinema d'arrel neorealista que privilegia el compromís de veracitat amb l'entorn que retrata i la perspectiva humanista. Aquest cop la directora treballa amb més intèrprets i (gairebé) tots són no professionals; el rodatge s'ha dut a terme en localitzacions reals, filmades sense filtres preciosistes, i els personatges parlen la llengua de Ponent sense sotmetre-la a l'estàndard; no sentim altra música que la que canten o escolten els protagonistes; malgrat inspirar-se també en l'experiència propera, la història no és exactament la de cap família en concret, i alhora podria ser la de moltes. Però que aquesta aposta per una ficció naturalista on els artificis es redueixen al mínim no ens enganyi. Requereix moltíssima preparació, un gran control de la posada en escena i un talent extraordinari, orquestrar un film com Alcarràs, que ens endinsa en la complexitat de l'univers que presenta des d'una mirada sempre nítida, transparent i fluida. I, sense caure en l'estilització ni en la cita explícita, Simón poua en un ventall riquíssim de referències cinèfiles que van de John Ford a les pel·lícules de llangor estiuenca de Lucrecia Martel.

Tot i que, un cop arrencada la pel·lícula, el Quimet (Jordi Pujol Dolcet), el pare i principal responsable de la finca, sembla convertir-se en l'eix de la història, a Alcarràs es dilueixen les jerarquitzacions tradicionals entre personatges. Tots els membres del nucli familiar reben un tracte individualitzat, de tots se'ns expliquen les raons. Resulta prodigiós el treball fluctuant amb el punt de vista, que no sempre recau en qui condueix l'acció, i acaba teixint un retrat de grup trenat amb les experiències específiques de cadascun dels seus membres. Al contrari que a Estiu 1993, aquí no hi ha un final catàrtic.

Però a la meitat del metratge l'Iris canta per al padrí Rogelio (Josep Abad) la Cançó de pandero, el tema musical que marca la pel·lícula. La nena que s'ha quedat sense el refugi per al joc a l'inici, segueix invocant la màgia per allà on passa. Ara converteix una funció familiar en el moment més emocionant del metratge, el que millor sintetitza què ens transmet Alcarràs. L'Iris fa ressonar la memòria històrica que l'avi els ha transmès per via oral en un instant que somou l'emoció col·lectiva, dins i fora de la pantalla, com cap altra pel·lícula del nostre cinema havia aconseguit fins ara.