Albert Serra: “Si es votés sobre la tauromàquia, hi votaria a favor”

Enviat especial a Sant SebastiàAmb el documental Tardes de soledad, Albert Serra (Banyoles, 1975) fa una immersió total en l’experiència del toreig que ha impressionat el Festival de Sant Sebastià, on s’ha presentat a la secció oficial del certamen. La pel·lícula segueix el torero peruà Andrés Roca Rey al llarg de diverses corrides que el director d’Honor de cavalleria filma amb una gran potència visual i sonora, mostrant tota la brutalitat, crueltat i bellesa de la tauromàquia sense judicis ni arguments morals.

Una de les seves obsessions és la de crear imatges inèdites en les seves pel·lícules. Com ho aconsegueix en un documental sobre un tema que ha estat filmat tantes vegades?

— Gràcies a la generositat dels toreros i a la tecnologia. Fa dos o tres anys hauries de canviar la pila dels micròfons sense fil cada vint minuts, i ara duren cinc hores. Les imatges inèdites també apareixen en el procés de muntatge a còpia de barrejar coses i avaluar quines són més interessants, és una cosa molt subtil però molt cansada. Ho faig amb l’Artur [Tort], però és molt pesat, i per això no ho fa ningú més. A Pacifiction va ser un calvari, i aquí un altre calvari.

Una pregunta que plana inevitablement sobre la pel·lícula és la de si es posiciona a favor o no de la tauromàquia. Vostè ha dit que aquest debat no li interessa. Però ¿és possible explorar la bellesa estètica del toreig i l’emoció de la lídia sense legitimar-la d’alguna manera?

— Per què no hauria de ser possible? Sí que ho és. Però no és el que jo faig, perquè jo hi soc favorable.

N'és aficionat?

— Tampoc tant. Però, sense cap mena de dubte, és millor que la tauromàquia existeixi que el contrari. Si es votés sobre la tauromàquia, hi votaria a favor. I si l’hagués de defensar amb arguments racionals, ho intentaria. Però això ja és un altre tema. La gent és lliure de pensar el que vulgui. I pel que fa a la bellesa... També hi ha bellesa en el mal, i no dic que sigui el cas de la pel·lícula. Però si es descobreix científicament que un artista era una mala persona, què fem? Retirem la seva obra del Prado?

És un debat que existeix.

— Un debat ridícul, perquè no acabaríem mai, perquè no hi ha ningú perfecte. Per tant, els trauries tots. La gent civilitzada té prou intel·ligència per entendre que una cosa és el punt de vista d’algú i una altra el teu. I una obra ni tan sols és el punt de vista del personatge ni del creador. És una qüestió més complexa on també ha d’entrar el respecte a l’autonomia d’una obra d’art. Si no, estaríem parlant d’estalinisme. La missió de l’art no és educar en el sentit didàctic, és una evidència fins i tot per a un nen de tres anys.

Inicialment, es va dir que seguiria dos toreros, Andrés Roca Rey i Pablo Aguado. Per què es va acabar decantant només per Roca Rey?

— Havia de ser un paral·lelisme entre els dos, perquè són dues personalitats diferents, però era molt complicat de fer. Teníem massa metratge. Vaig començar per Roca Rey, que em semblava més fascinant, una cosa més misteriosa. També tinc les imatges d’Aguado, hi estem treballant i potser sortirà alguna cosa, però més endavant. Però fer una pel·lícula dels dos em resultava impossible.

En ell hi ha una tendència a la introspecció molt interessant i que contrasta amb el que l’envolta.

— Sí, aquesta manera d’enfrontar-s’hi... Però no ho sé. Jo, sincerament, no el conec.

¿Ha fet un documental sobre ell i no el coneix?

— No, zero. Un dia vam fer un dinar molt ràpid, a la meitat del rodatge. Però res més.

Entenc que no li interessa la persona, sinó el torero.

— No, la persona m’interessa en la mesura que forma part de les imatges. I és important entendre els motius, esclar. És un dels temes de la pel·lícula: el motiu pel qual fa això, el motor del seu comportament. També hi ha la qüestió del narcisisme, que és molt important i es veu en la gestualitat, com es mira a si mateix.

Queda clar que el preocupa el que pensa el públic.

— Sí, es pregunta si han entès el que fa, si ho ha fet bé, si no... Al capdavall, és un espectacle públic, però amb aquest element estrany i inèdit que és la mort. Un element que aquí es comenta molt, però que arreu del món es veu com una cosa antropològica. Esclar que mor el toro; són corrides, què esperàveu? No és una sorpresa, que es mori.

Sí, però vostè tracta la mort del toro amb molta frontalitat, la mira de cara.

— Tu dius això, però hi ha gent que diu que no; m’han dit que ho faig de manera massa poètica. Tenia alguna imatge encara més bèstia, però inevitablement has de fer una elecció.

En algun moment he pensat en el curt La sang de les bèsties, de Georges Franju.

— No! Crec que no, perquè el toreig és com una tragèdia grega, té un punt èpic. És un acte d'exorcisme, un acte d'expiació o de recreació simbòlica del que representa assumir la vida com una cosa que val la pena només si fas això. La metàfora plana sobre el documental quan els de la quadrilla li diuen “La vida no val res” i coses així.

Ha explicat que aquestes frases de la quadrilla van ser una descoberta del muntatge. Acaben sent molt reveladores sobre l’experiència del toreig, expressions hiperbòliques i exagerades que evoquen un culte religiós i una masculinitat atàvica.

— Jo pensava que trobaria molta més masculinitat i al final no n'hi veig tanta. I no tindria cap problema si hi fos, eh? Però per a mi aquestes frases tenen un element gairebé còmic. És cert que no són molt simpàtics amb el toro, però és que el toro et vol matar... Algú em deia abans que hi ha gent que entre el toro i el torero prefereix que mori el torero. Puc entendre que no t’agradi l’espectacle, que no vulguis que existeixi, però si s’ha d’escollir entre que sobrevisqui un animal o una persona... Em sembla molt més greu preferir el toro que ser favorable a les corrides. Per aquesta regla de tres, per què no votem que el president del Parlament sigui un gat?

Masculinitat potser no, però un punt d’homoerotisme en el fetitxisme pels vestits dels toreros sí que el retrata.

— Ens pensàvem que podria aparèixer, però tampoc n’hi ha tant. També ens pensàvem que en tot aquest món es reflectiria molt més el temps d’Espanya, i al final no ho hem vist tant. Tots els valors als quals s’associa la tauromàquia des de fora no es veuen tan clars des de l’interior. Una altra cosa és la dimensió sociològica, però la pel·lícula no tracta d’això. Evidentment, hi ha una camaraderia, però a les imatges no el veig, l’homoerotisme.

En el protagonista de Tardes de soledad ressona alguna cosa dels personatges de les seves pel·lícules. Aquesta manera d’estar una mica alienat, en un món en decadència...

— Sí, són sempre gent en la frontera d’alguna cosa. Hi ha alguna cosa en ells que els fa estar una mica apartats. En aquest cas, el grau de compromís, una pràctica al límit de la comprensió per a una persona normal que no entengui aquesta tradició. També tenen en comú una certa introspecció, un donar valor a la pròpia visió, no seguir els dictats del que la gent pensa o diu. Els meus personatges són sempre així.

I vostè també?

— Potser, però molt més suaument que els personatges que he retratat.